Crítica de ‘Los llanos’: contemplació del paisatge

 

Federico Falco (Córdoba, Argentina, 1977) va ser seleccionat per la prestigiosa revista ‘Granta’ el 2010 com un dels millors narradors joves i és autor de tres llibres de contes i una novel·la breu a tall de novel·la d’aprenentatge publicada el 2011, ‘Cielos de Córdoba’, reeditada ara per l’editorial Las Afueras. Amb ‘Losllanos ha aconseguit serfinalista del premi Herralde de novel·la.

Aquest és un text singular –espinós anomenar-lo novel·la– per on amb prou feines discorre cap trama,gairebé un esbós d’apunts de ficció escrit des del subsol, una mena d’èpica lenta explicada des del camp, en pur discórrer líquid de l’efímer, del fugitiu i fugaç que es diu aquí autobiogràficament com si volgués ser la història d’un personatge a la recerca del temps perdut i trobat en l’«horitzontalitat» de la pampa que «també és el buit d’altura». Que l’anècdota sigui la tornada a casa del narrador provocada per la ruptura emocional amb Ciro és només el punt de partida d’una escriptura que eludeix tot el que importa d’una narració per preguntar-se obsessivament «un cos afligit, ¿com s’escriu?»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entengui com vulgui el lector la brevetat lírica i la subtilesa de la miríada de moments lligats a les estacions, als animals, als arbres, a les flors, a les olors o al treball del camp i del terrisser que busca modelar el vas de la mateixa manera que un narrador imponent tracta de dominar la màquina de la ficció que provoca una vegada i una altra reflexions d’un enorme calat teòric: «’Armé una huerta para llenar el vacío… El tiempo sin narrativa, sin historias. El tiempo del llano’».Un llibre que imposa, com el bon poema, la relectura.