Crítica de ‘Cien noches’: la lleialtat dels infidels

A ‘Cien noches’, que va obtenir l’últim premi Herralde, Luisgé Martín no escriu una novel·la eròtica, tot i que hi sobreabundi el sexe, més al·ludit que explícit, sinó una novel·la de tesi sobre la lleialtat com a quinta essència de l’amor genuí. El seu missatge es podria resumir així:el que compta en una relació de parella no ha de ser la fidelitat sexual, donat que la promiscuïtat ve a ser natural i gairebé indefectible, sinó la lleialtat, manifestada com un estar allà, un persistir en la convivència. Això és el que, a la novel·la, demostra el Projecte Coolidge, una investigació de milers de persones finançada pel multimilionari Adam Galliger el 2017 de la qual es desprèn que una gran majoria dels homes i dones són infidels. Galliger, que va ser un adúlter empedreït, ha citat una antiga amant de quaranta anys enrere, Irene, ara convertida en investigadora privada i que és la narradora principal, perquè esbrini per què la seva estimada dona, Harriet, està com absent, per dir-ho com Neruda.

Aquesta subtrama, que pivota en la conversa entre els provectes Adam i Irene, es fracciona en breus capítols al llarg de la novel·la, mentre que la trama principal l’ocupa el relat autobiogràfic de la Irene, que refereix la seva iniciació sexual i l’esperit científic que la va animar, al mudar-se de Madrid a Chicago per estudiar psicologia, a explorar per si mateixa l’amplitud de la sexualitat humana fins als seus confins més foscos. Pels mateixos dies que es va convertir en amant mercenària de l’Adam, es va enamorar del jove argentí Claudio, cridat a ser el seu amor veritable. La dissociació entre amor i sexe (o entre lleialtat i fidelitat) auspicia que la narradora mantingui la seva fervent experimentació sexual o que es prostitueixi –per ajudar el Claudio, endeutat a causa de la seva ludopatia, tot s’ha de dir–. Un fet tràgic posa fi a aquesta relació i activa una nova subtrama d’índole detectivesca que es resoldrà d’una manera tocant l’inversemblant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el relat de la seva vida, la Irene, als seus 59 anys o als seus 64 (hi ha incongruències temporals que afecten l’edat dels personatges, a ella, al Claudio, a l’Adam...) enfoca aquella etapa juvenil i deixa sense desenvolupament les seves peripècies posteriors, com els seus tres matrimonis, el seu exercici de la prostitució a Madrid i Berlín o la seva professió de detectiu. Aquesta el·lipsi potser es justifiqui en el fet que el projecte personal d’exploració sexual que ella va concebre ha vingut a culminar en la investigació sufragada per Gallager, lúgubrement inspirada pel seu desig de saber si la seva dona li ha sigut infidel...

No puc evitar la impressió que aquesta novel·la no acaba d’encaixar bé totes les seves peces (ja he assenyalat alguns desajustos de la cronologia interna), que la psicologia de la Irene, que va patir la condemna de ser rica i bonica..., resulta esquemàtica, cosa que sorprèn en l’autor de ‘La mujer de sombra’ (2012). Fins i tot els informes intercalats sobre casos d’adulteri, redactats per escriptors amics de l’autor a manera d’estrelles convidades, manquen d’una funció clara en l’estructura narrativa, malgrat que algun (el de Sergio del Molino) sigui en si mateix un conte magnífic. Després de novel·les tan sòlides com ‘La misma ciudad’ (2013) o ‘La vida equivocada’ (2015) i un llibre tan veraç i profund com ‘El amor del revés’, aquestes ‘Cien noches’ es fan no ja llargues –la lectura és amena– sinó insuficients.