Julio Manrique porta ‘Les tres germanes’ al segle XXI

‘Les tres germanes’, un clàssic de Txékhov de 1901 que el Lliure revisita cada cert temps, torna a l’escenari de Montjuïc a partir d’aquest dijous, aquesta vegada amb una moderna producció dirigida per Julio Manrique, que l’ha adaptat a la nostra època amb Marc Artigau i Cristina Genebat. Ella, a més, és també una de les protagonistes d’aquesta gran obra, que mostra una burgesia incapaç de canviar, d’arriscar i de viure en sintonia amb el que realment desitja en un món decadent que deixa entreveure una nova era. «Volíem que Txékhov convisqués entre nosaltres», afirma Manrique, que ja va bussejar en l’univers de l’escriptor rus amb‘L’ hort dels cirerers’ estrenat fa 10 anys al Romea. Dibuixa les tres germanes del títol com dones d’avui que s’enfronten a les eternes preguntes de l’ésser humà amb una perspectiva actual, posant èmfasi en el canvi climàtic i el deteriorament del planeta que amenaça la humanitat. «Les preguntes que planteja l’obra estan vigents: ¿què quedarà de nosaltres? ¿Què estem fent bé i què no? ¿Quin món deixarem?». Aquest somni de felicitat que promet Moscou, la gran ciutat on anhelen anar totes tres per iniciar una vida diferent, és sinònim d’aquesta felicitat que un espera trobar quan aconsegueix viure en pau amb si mateix, d’acord amb el que cosa pensa i amb el que sent.

Tot i que no es parla explícitament de la Covid-19 a l’obra, el seu ressò arriba a través d’aquell moment de transformació que mostra Txékhov, una societat on es palpa l’adveniment d’un món diferent. Estèticament, arriba a través d’una posada en escena amb murs de vidre que separen l’espectador dels actors, que estan aïllats a la seva peixera, metàfora d’aquesta bombolla en la qual conviuen i que no aconsegueixen trencar. L’escenografia de Lluc Castells, que es va desenvolupar en paral·lel a la creació de l’espectacle, sorgeix d’aquesta idea. Aquests murs simbolitzen murs més difícils de fer caure, els de les idees a les quals cadascú s’agafa per navegar per aquest món on cadascú lidia com pot amb els seus anhels i les seves contradiccions. «Els personatges són com hàmsters. Viuen en una presó infinita. Es moren per escapar però no són capaços de trobar la sortida», sentencia Manrique, que torna a la sala on va estrenar un altre clàssic, ‘L’ànec salvatge’, d’Ibsen, amb què va aconseguir un Max. 

Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats són els protagonistesd’aquest gran fresc contemporani. Elles encarnen Masha, Olga i Irina, aquestes tres germanes incapaces d’agafar les regnes de les seves vides després de la mort del pare. Completen un sòlid repartimentLluís Soler, Ivan Benet, Carme Fortuny, Mireia Aixalà, Marc Rius, Joan Amargós i Jordi Rico.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Malgrat ser molt fidel a l’estructura i essència del text original, la posada al dia ha comportat bastants canvis. Per exemple, els militars que arribaven a la ciutat de províncies on transcorre l’obra han sigut substituïts per un equip de geòlegs. «Hem preservat l’ànima de l’obra però han canviat les formes», comenta Artigau. Com Shakespeare, Txékhov, que a més de dramaturg era metge, parla dels grans temes. Per això mai passa de moda. «Txékhov parla de la vida, de les seves imperfeccions –recorda Manrique–, per això ho té tot: alegria, tristesa, esperança... i tot es barreja a l’obra. I no hi ha un gènere clar perquè, com de vegades passa en la vida, tot passa alhora».

Un director «superexigent»

Ivan Benet, un actor queha treballat en molts muntatges amb Manrique, lloa la seva capacitat per acostar Txékhov al públic del segle XXI.«És una adaptació molt fidel–indica Benet–. Manté l’arc temporal amb quatre actes molt diferents entre si. Veus com passa el temps i els personatges segueixen ancorats en les seves vides de sempre». Per ell la peixera transparent on es mouen els personatges té un punt «impúdic», perquè converteix el públic en ‘voyeur’. «Veurem les misèries d’una família que, en el fons, són les misèries de tots nosaltres. Al cap i a la fi, ¿qui pot presumir avui de portar la vida que somiava? ¿Qui és plenament feliç? Desgraciadament, tots perseguim el que no tenim». No obstant, ell sí que és relativament feliç, explica, perquè no ha parat de treballar després del daltabaix que la pandèmia ha provocat. «Em considero un afortunat, tinc propostes molt interessants i aquest projecte és brutal». L’actor, que ha vist créixer el seu amic Manrique com a director, afegeix:«Amb els anys Manrique ha desenvolupat una mirada estètica. Sempre ha sigut superexigent però amb el temps, més. És obsessiu.Té tota l’obra al cap, se sap tot el text i el recorregut de cada personatge per poder-te acompanyar. Mai et deixa tirat», comenta. «En els assajos, no tens sensació de jerarquia sinó d’estar tots explicant una història. A més, com que és actor, si veu que alguna cosa no li funciona amb un de nosaltres, no ho força, mira de canviar-ho i buscar un altre camí». Hi ha ganes d’arribar a dijous i veure el resultat.