The Void: nou mesos de buit

The Void ha de ser el local de concerts amb la pitjor sort d’Europa. Va obrir al centre de l’Hospitalet el 4 de març i als 10 dies ja va haver de tancar. Des d’aleshores, el buit a què fa referència el seu anglòfil nom ha sigut literal: nou mesos tancat per la pandèmia. Una silenciosa eternitat que es va trencar dissabte amb el primer dels quatre concerts que programa el cicle Sala L’H organitzat per ASACC i avalat econòmicament per l’ajuntament.

Al migdia, la terrassa del veí bar Cal Cabut funcionava a ple rendiment. A la pissarra de suggeriments, cua de toro i peus de porc. El Pica Tapas no oferia material de tal calibre, però tenia una cosa millor: sol directe a les seves taules. Amb un pla així, ¿qui es ficaria en un local fosc a veure un concert? ¡Doncs una trentena de persones! Actuaven Atomitzador i Tirana, projectes unipersonals del subsol madrileny i català amb pocs però fidels seguidors. I la cua a la porta era més voluminosa que la del Bonpreu de la cantonada. «¡La segona vegada que ens veiem en pandèmia!», exclamaven dos amics.

Les cendres del Depo

En realitat, el local del carrer Santa Ana no és tan nou. El 1985 es va inaugurar com a Dipòsit Legal i durant dècades va ser la ratera preferida de la parròquia indie. Allà va començar a punxar fa ja 35 anys DJ Amable, motor de l’escena de clubs de L’Hospitalet que amb el temps es mudaria a Zeleste. Del Depo se n’ha escrit fins i tot una història oral: This is Depo. El bar va tancar el 2018, però un any després DJ Amable el va reflotar amb un altre nom. Una etapa fallida rere la qual naixeria The Void. Va ser el pitjor mes del segle XXI per obrir un negoci.

¿I qui va tenir l’honor de desprecintar l’escenari que hi ha al final de la barra després de nou mesos de silenci? Va ser el madrileny José de Miguel, una espècie d’escarabat que porta des de finals dels 90 recorrent les catacumbes de l’underground estatal amb grups de posthardcore, punk histèric i tropicalisme atroç. En una entrevista per al fanzín Shookdown resumia la insòlita evolució que l’ha portat a centrar-se en la composició d’estratosfèriques miniatures de tacte acústic: «Atomizador és un projecte que només vol volar». I davant la impossibilitat de tocar a Madrid, on els bars estan oberts però l’activitat musical està sota mínims, va agafar un bitllet a L’Hospitalet d’anada i tornada.

Sense llaüt, però amb una guitarra elèctrica que li permetia expandir el seu efervescent so per la sala, Atomizador va vessar la seva ració de haikus onomatopeics: composicions prenyades de saturació i multiplicació d’efectes tan a prop del cant gregorià com del punk digital. Onades d’ecos que et porten dels Apalatxes a Timbuctú i versions de Daniel Johnston, Pink Floyd i John Cale que constaten la seva condició d’insòlit artesà de l’origami sonor. Al final del concert se li va acostar un xaval per emportar-se diversos exemplars dels seus vinils i posar-los a la venda a la distribuïdora de Dinamo DIY Espai, al barri de la Prosperitat. Els escarabats voladors saben on guardar els seus ous.

Gingebre i cicuta

I després del miniaturisme al·lucinogen d’Atomizador, caiguda en picat i patacada contra el ciment gentilesa de Tirana. Olivia Mateu, membre del col·lectiu Hijauh USB ara instal·lat a l’Espai Zow1e, és també una de les impulsores de The Void i ànima d’un projecte tan incomodant. Perquè el que fa Tirana són himnes de traster amb humitats. Cançons de gingebre i cicuta que sovint gelen la sang. I com una afillada de Regina Spektor i La Estrella de David, va anar mecanografiant les melodies d’aquests valsos refredats amb una mà al teclat amb un adhesiu de Barcelona ‘92 i l’altra sobre el genoll. «Si tusso és perquè soc fumadora», va aclarir als qui temessin agafar la Covid per culpa seva.

Al seu bolo, de tot just mitja hora, tan breu i nutritiu com el d’Atomizador, es va repetir l’escena de pràcticament cada concert. Cançons que es trenquen a la meitat i cal tornar a tocar des del principi o reprendre a mig recorregut. Aquests dies els músics estan molt desentrenats, sí, però el públic està més motivat i és més comprensiu. Al final, fins i tot li van arrencar una cançó la lletra de la qual gairebé ni recordava. «Solsticio de invierno, no me sienta bien», va cantar ella. «Luego se me pasa y ya estoy bien», van cridar uns quants.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I així va ser com un escenari que va néixer mort va ressuscitar després de nou mesos de buit. Va ser un migdia d’hivern, un dissabte de confinament perimetral piratejat amb cançons de somni i malson. Impactants, totes. «¿Quants sou de L’Hospitalet?», va preguntar Olivia. I la majoria es van posar a riure.

Al carrer encara brillava el sol. A l’interior de The Void, una mica, també.