John le Carré: l’escriptor que va encunyar la guerra freda

Tot i que John le Carré va ser l’últim a arribar a aquest interessant club d’escriptors que van servir la reina i la pàtria treballant per al Servei d’Intel·ligència Britànic del qual formen part Graham Greene, Somerset Maugham, J. B. Priestley i Ian Fleming, el cert és que de tots ells va ser el que va treure més profit literari de la seva experiència tant en l’MI5 com en l’MI6. Certament no va inventar la novel·la d’espies, però sí que va portar el gènere a una complexitat allunyada de les coloristes i falses estampes de James Bond i el que és més interessant, va convertir la guerra freda, amb la seva por constant que algun líder desaprensiu premés el botó nuclear, en una magnífica metàfora de l’ambigüitat moral en la qual es desenvolupava el teatre polític internacional després de la segona guerra mundial.

Tot i que en les seves entrevistes, l’escriptor es limitava a llançar pilotes fora quan se li preguntava pel grau d’inspiració de les seves novel·les respecte a la vida real. Complint estrictament la confidencialitat deguda, Le Carré mai va revelar els detalls precisos i més sucosos del seu treball. En les seves memòries passa de puntetes sobre aquest tema, traient-li importància.

L’enuig dels seus antics col·legues

Així que s’ha d’acudir a les seves novel·les per imaginar aquests detalls. La prova del cotó fluix és la reacció del seu mentor i amic en l’MI6, Jack Bingham, que va tallar tota relació amb l’escriptor quan les novel·les d’aquest van començar a tenir èxit: ¿Per què, es va preguntar, «qualsevol persona decent embrutaria el bon nom del servei i donaria ales a la KGB?». La resposta està en l’ADN de les novel·les de Le Carré, un moralista de cor dickensià (un tipus de dretes que es va oposar a la guerra del Vietnam) que mai va dubtar a posar en evidència el seu menyspreu per les pràctiques i els valors del Foreign Office. Aquest és l’òptica del seu heroi més socorregut, l’agent Smiley (a qui molts han volgut veure un ‘alter ego’ de l’autor) plegat a uns protocols en el fons immorals però capaç de no perdre en cap moment la independència i l’esperit crític. Un dels caps de l’agent ho descriu així: «Té l’astúcia de Satanàs i la consciència d’una verge».

 El 1963, la realitat va construir a Le Carré una campanya publicitària a escala mundial amb la sonada revelació del britànic Kim Philby com a agent doble. Acabat d’aixecar el mur de Berlín, la histèria col·lectiva en els mitjans de comunicació respecte a l’espionatge va arribar llavors a la seva màxima intensitat mentre els lectors exigien novel·les d’aquest gènere. Els millors i més ben construïts llibres de Le Carré són d’aquella època, també són els que amb més detall expliquen aquell temps alhora confús i inestable, marcat per dues realitats gairebé fantasmagòriques, la capitalista i la comunista, amb unes figures, els espies, intentant trobar una veritat oculta. ¿Potser no és això el que fan els herois de Kafka a les seves novel·les?

El xivato va ser Philby

Notícies relacionades

Le Carré, l’espia que va sorgir d’exclusius internats anglesos

Barcelona, capital de la innovació social

Hi ha una altra vinculació bastant interessant entre Philby i Le Carré. I és que David Cornwell, el veritable nom de Le Carré, mentre treballava en l’MI6, en el millor estil de les seves novel·les, havia ocultat als seus superiors la seva identitat com aquest odiat autor capaç d’airejar les clavegueres de l’Estat. En cas de creure un important espia de la KGB a Londres, hauria sigut Philby el que va fer la revelació de la doble identitat de l’autor, desencadenant amb això la sortida del servei d’intel·ligència. Potser per això, Le Carré va deixar plantat el destacat membre dels Cinc de Cambridge en un intent de trobada a Moscou, quan l’autor va viatjar allà.

A l’enfonsar-se el Mur i canviar radicalment la vella política de blocs es diria que Le Carré anava es quedaria sense material per a la seva escriptura. Però no va ser així. L’autor va seguir afilant el seu esperit crític amb novel·les cada vegada més desesperances en les quals, amb una especial malvolença cap als Estats Units, revelava les misèries del tràfic d’armes, de les activitats poc ètiques d’algunes farmacèutiques o de les esquerdes de la democràcia. Per a l’espia que era –mai va afirmar ser-ho, però ¿quin bon espia ho confessaria?–, l’actual món multilateral s’ha quedat sense una missió. Hi hauria molta cosa a discutir-li. Però ¿per a què fer-ho?