Crítica de ‘Com el temps’: l’apocalipsi que impregna la nostra ànima

Fins a cert punt, podríem dir que els breus paràgrafs de ‘Com el temps’ són com informacions meteorològiques. Sintètics com l’anunci d’una borrasca que ho arrasarà tot; mapes borrosos que ens informen, baròmetre en mà, de la fi del món; petits assajos sobre la vida que ens espera quan Nova Zelanda sigui el millor lloc on retirar-se; i tot i així, amb el sol com a promesa, Jenny Offill es riu de la pluja que ens mullarà fins al moll de l’os. Les respostes que Lizzie Benson, bibliotecària sagaç i cuidadora impenitent d’una família que es fia massa de la seva sensatesa, escriu a les preguntes dels oients d’un ‘podcast’ sobre canvi climàtic, que porta per nom «Infern i diluvi», són impagables. A la pregunta de quina és la filosofia del capitalisme tardà, contesta amb una faula opaca i irònica. A la pregunta de com es manifesta la bondat de Déu en el món salvatge, surt per la tangent amb informació que ningú li ha demanat. És aquesta una novel·la molt sensible a aquest aire d’apocalipsi que impregna la nostra ànima, molt disposada a deixar-se influir per la paranoia ecològica i existencial que ens embogeix mentre la seva protagonista es preocupa per resoldre les tensions que travessen la seva vida quotidiana.

Com tuits afilats

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a ‘Departament d’especulacions’, ‘Com el temps’ és un llibre desconcertant. Si en aquell text s’alineava a les files de l’autoficció, en aquest Offill aborda el canvi climàtic com un doble símptoma: de la mort d’una civilització que pensa que podrà combatre el desastre amb l’enginyeria genètica i la «desextinció» («els mamuts llanuts els interessen molt») i del caràcter absurd de la lluita personal contra els elements del destí, quan aquests emanen una llum massa feble a la seva fràgil dependència (en aquest sentit, destaca la relació de Lizzie amb el seu germà drogoaddicte, sempre a punt perquè se li treguin les castanyes del foc, fins i tot quan sembla que, gràcies a la paternitat, posarà seny). Dèiem que la novel·la és desconcertant perquè cada entrada, cada idea de Lizzie, està elaborada amb la precisió d’un tuit esmolat, com si fossin els «Pensaments» de Pascal o com un gag de posthumor alienígena, desafiant un fil narratiu que és com una pedra llançada a un estany. No hi ha tant una història com les ones que li donen sentit.

«Totes les tradicions tenen una idea similar. La idea del vel. ¿Per què no el trenquem i ens aboquem al que hi ha a l’altre costat? (Sigueu benvinguts, diuen les falgueres. Estàvem esperant-vos.)». Com un poemari sobre el final de les coses, ‘Com el temps’ camina cap a l’abstracció i el misteri. Caldrà donar la raó als que veuen en aquesta col·lecció d’haikus estupefactes davant el signe que estan prenent les coses en aquest segle XXI, ecos dels contes minimalistes de Lydia Davis. Microrelats camuflats que responen, enigmàtics, a allò que deien els ancians monjos de la muntanya Athos als visitants que volien escoltar-los: «Ja estem morts i ara estem enamorats de tot».