¿Per què ‘The mandalorian’ entusiasma els fans de ‘Star wars’?

Jon Favreau, implicat també en el Marvel Cinematic Universe, no només ha insuflat aire fresc a la mitologia de les galàxies, que corria el risc de repetir-se.Amb la sèrie ‘The mandalorian’, ha encertat en la revitalització de tot l’ecosistema galàctici, a poc a poc, episodi a episodi, està consolidantuna de les millors aportacions, si no la millor, a l’univers ideat per Lucas fa més de quatre dècades. Twitter i les xarxes socials bullen d’admiració ambla proposta que cada divendres ofereix la plataforma de ‘streaming’ Disney+, que aconsegueix, a més, guanyarnous adeptes a la causa. I tot, amb un guerrer amb cuirassa i màscara, un Yoda en miniatura i un elogi de la senzillesa. Aquí intentem desgranar, en cinc claus,les raons per les quals ‘The mandalorian’ està entusiasmant, i amb raó, els fans de ‘Star wars’ (i no tan fans).

(Aquesta informació, actualitzada després de veure el sisè episodi de la segona temporada, conté espòilers)

Favreau i Filoni, nous ídols

El projecte de ‘The mandalorian’,almenys les primeres notícies que hi va haver, es remunten al 2010, quan el mateix Lucas va anunciar el seu propòsit de fer una sèrie d’imatge real vinculada a l’univers de ‘Star wars’. Vuit anys després, i amb l’alegria dels fans, es va informar que el projecte tenia llum verda ambJon Favreau com a ‘showrunner’.Home fort de Marvel, director i productor de les dues primeres entregues d’‘Iron man’ i actor en diverses entregues de la sèrie, Favreau es va aliar amb el paio que segurament té més coneixements de ‘Star wars’ en aquesta part de la galàxia,l’animador Dave Filoni. Sempre amb carismàtic barret de vaquer, Filoni és el màxim responsable de les sèries canòniques‘The clone wars’, ‘Star Wars rebels’ i ‘Star Wars resistencia’ (disponibles també a Disney+), aclamades pels seguidors de la saga i punt d’origen, com veurem més endavant, d’alguns dels personatges i situacions més aplaudides a ‘The mandalorian’.

Recordem que les dues temporades de la sèrie estan ambientades just després dels episodis narrats en‘El retorn del Jedi’, quan acabade caure l’Imperi en mans dels valerosos rebels republicans, i que relaten les aventures galàctiques d’uncaça-recompenses cuirassat (Pedro Pascal)que ha de portar una petita i adorable criatura verda amb els de la seva espècie.

El nen de la sèrie

Ioda, un dels personatges emblemàtics de la saga galàctica, era lleig i entranyable. El mestre jedi es va definir per frases d’estranya construcció gramatical com «la força és el meu aliat, i un poderós aliat és». Li va posar veu Frank Oz. No va tenir recanvi fins ala beneïda aparició del Baby Yoda (de nom real, Grogu) a ‘The mandalorian’.Ja se’l coneix com ‘el nen de la sèrie’. És encara més entranyable que Yoda, amb uns grans i expressius ulls, la caiguda d’orelles, els sons que emet i la forma de desplaçar-se amb elbressol flotant. Resulta meravellosa la forma en què, en el segon episodi de la nova temporada, contempla com es rosteix un gruixut tros de carn de drac.

Se li va ocórrer a Jon Favreau, i David Filoni en va gargotejar en uns tovallons els trets bàsics. En aquesta segona temporada, el guerrer protagonista té la missió, més moral que real, de portar Baby Yoda amb la seva gent, i aquí allà es cola una delicada història de paternitat i protecció. Un tècnic controla els moviments dels lluminosos ulls i un altre els de la resta d’expressions de la cara. Funciona mitjançant ‘animatronics’, algun efecte numèric i titelles. És el contrapunt perfecte del guerrer cuirassat. Formen una de les millors parelles, callada i compenetrada –un parla, però no li veiem la cara; Grogu no sap el que és parlar, però s’expressa amb el rostre com ningú–, de l’univers ‘Star Wars’.

Serialitat ‘vintage’

Que a Disney decideixin emetre un episodi cada setmana ve com a anell al dit a un altre dels aspectes fonamentals de ‘The mandalorian’. És un elogi de la serialitat televisiva clàssica, però remet igualment a la temporalitat dels antics còmics setmanals, fossin de l’Oest, aventures o ciència-ficció, amb una trama general que recorre tota la temporada i històries que es tanquen en cada episodi. Així, sabem que aquesta segona entrega és l’odissea particular del guerrer, que té com a objectiu portar Baby Yoda amb els de la seva raça i trobar alhora altres representants del credo mandalore. Però a cada capítol troben diferents perills i coneixen personatges variats.

Les peripècies són més arran de terra, més pròximes i menys espectaculars (que no elaborades) que a les pel·lícules de Lucas o Abrams. Favreau i Filoni poden utilitzar criatures pròpies de l’imaginari Lovecraft, com els pops parlants de tentacles retallats i les aranyes petites i gegants que viuen en una gruta gelada, o un cuc de sorra gegant arponat com si fos Moby Dick. Tot té l’encant d’un còmic dels anys 50 d’una novel·la barata de l’Oest o una revista ‘pulp’, una cosa que queda reforçada amb els dibuixos dels crèdits finals, il·lustracions que remeten a les d’aquelles obres clau de la cultura popular.

Unint tots els universos

(Aquest paràgraf conté nombrosos espòilers per a qui no hagi vist els episodis 5 i 6 de la segona temporada)

Si des del primer capítol ‘The mandalorian’ ha sigut un festival de referències, personatges i trames de l’univers expandit de ‘Star wars’, el cinquè episodi de la segona temporada, ‘La Jedi’, emès divendres 27 de novembre, va ser una bacanal per als fans més enciclopèdics. El repassem: l’aparició entre tenebres de la gran Ahsoka Kano (Rosario Dawson), aprenent d’Anakin Skywalker, que la seva presència a ‘The clone wars’ i ‘Rebels’ l’havia convertit en un dels personatges més estimats de la saga; la menció, durant el combat entre Ahsoka Kano i la magistrada Morgan Elsbeth, al Gran Almirall Thrawn, carismàtic supermalvat aparegut en la trilogia de llibres ‘Herederos del imperio’, de Timothy Zahn, i figura estel·lar a ‘Rebels’, i, sobretot, l’evocació del costat fosc de la força quan Ahsoka Tano es nega a ensinistrar el petit Grogu al percebre que el seu estret vincle amb el caça-recompenses mandalorià el fa vulnerable a la por i la ira, que és, precisament, el que va fer sucumbir i convertir-se en Darth Vader a Anakin Skywalker. Encara ressona l’eco dels aplaudiments. Tants com els que provoca l’esperada resurrecció –en el cinquè i últim episodi emès fins ara de la sèrie, ’La tragèdia’–, del caça-recompenses Bobba Fett, aparegut en els episodis II, IV, V i VI de les pel·lícules de ‘Star wars’, i interpretat aquí per Temuera Morrison, que era... Jango Fett, pare de Bobba, en l’episodi II. Aquí ningú dona puntada sense fil.

Aquesta és, potser, la més gran de les moltes virtuts de la sèrie: la seva sorprenent capacitat d’expandir la galàxia creada per Lucas i, alhora, cosir tots els seus universos particulars amb tanta emoció com rigor. Una tasca segurament àrdua, atès el nivell de primmirada exigència de la ‘fandom’, sempre al caire de la hiperventilació, en què tenen molt a veure la rotunda nòmina de directors –entre els quals, Taika Waititi, Robert Rodríguez, Bryce Dallas Howard, Peyton Reed o els mateixos Favreau i Filoni–, i la incomensurable banda sonora de Ludwig Göransson, autor dels ‘scores’ de ‘Black Panther’ i ‘Tenet’.

Un ‘western’ galàctic

Favreau va dirigir el 2011 ‘Cowboys & aliens’, discreta barreja de gènere fantàstic i ‘western’. No és gens estrany que hagi convertit ‘The mandalorian’ en un ‘western’ sense que perdi cap de les seves senyes d’identitat com a majestuosa saga de ciència-ficció i aventures.

Notícies relacionades

Crítica de 'The mandalorian (T2 E1)': tornada a la llar via Tatooine

Crítica final de 'The mandalorian': quan l'univers galàctic és un gran 'western'

Al capítol inaugural de ‘The mandalorian’, els aires de relat de l’Oest eren evidents: doma de besucs salvatges en comptes de cavalls, una baralla de bar, un caça-recompenses, un tiroteig en un poblet d’estil espanyol a l’estil Leone. En el quart hi havia una situació semblant a la de ‘Los siete samuráis’ i ‘Los siete fantásticos’, amb el mandalorià entrenant uns grangers per enfrontar-se amb uns bandits. El cinquè es va titular ‘El pistoler’, com un famós ‘western’.

L’empremta de l’Oest no ha disminuït gens ni mica en la segona tanda d’episodis. De fet, una revista nord-americana l’ha descrit com«Clint Eastwood a ‘Star wars’».El primer, titulat precisament ‘El marshal’, comença en un poble amb un sol carrer i dues fileres de cases als costats, hi ha un conat de tiroteig en un bar/‘saloon’, se sentel so dels esperons, els diàlegs són propis d’un ‘western’ i fins i tot Baby Yoda es parapeta darrere d’una escopidora. I el ‘marshal’ l’encarna Timothy Olyphant, actor de ‘westerns’ televisius com ‘Deadwood’ i ‘Justified’.