‘Les tres germanes’: Manrique aixeca un ‘txékhov’ de gran factura al Lliure

Deu anys després Julio Manrique s’ha tret l’espina amb Txékhov. La seva estrena amb l’autor rus (’L’hort dels cirerers’, Romea) no va obtenir l’aplaudiment que recull la seva versió de ‘Les tres germanes’ al Lliure. Estem davant un director que, acompanyat de l’èxit com en la seva carrera actoral, ha construït un reconeixible segell escènic. Avui, la seva aproximació a un clàssic com ‘Les tres germanes’ respon a aquest estil: un teatre d’impecable factura que atrau un públic majoritari. 

Txékhov, com tots els clàssics, és un nom recurrent de la cartellera. L’impacte que va deixar en el seu dia l’argentí Daniel Veronese és dels que perviuen per un naturalisme i treball actoral brutals. Més recents, els tres ‘txékhovs’ d’Àlex Rigola són nus, desposseïts, fins al límit que ni els personatges es diuen com en l’original, sinó amb el nom propi dels seus intèrprets.

L’espai de representació

La proposta de Manrique es mou per coordenades molt diferents. Poques vegades com aquí sorgeix la idea que un espectacle creix, o neix, a partir de l’espai de representació. La magnífica escenografia de Lluc Castells situa els personatges de Txékhov en una enorme peixera, en la qual es veuen atrapats físicament i existencialment. És allà on les tres germanes Prózorov i la cort que els envolta despleguen tota la seva desesperança, pessimisme, neguit, sota aquest alè poètic tan captivador de Txékhov. Ho fan per un present que en res els satisfà i un futur que no saben on els portarà. Però que elles, habitants d’un entorn provincià, ubiquen en una anhelada tornada a la idealitzada Moscou. Publicat el 1900, aquell present i aquell futur semblen d’aquest 2020 pandèmic. Per no parlar d’aquesta peixera que tant ens remet a la idea del confinament.

El mateix Manrique, Cristina Genebat (que també encarna la germana gran, Olga) i el dramaturg Marc Artigau firmen l’adaptació. Al marge d’aquest paral·lelisme amb una existència tan incerta, que Txékhov, amb el seu amor pels boscos, era un ecologista en la seva època no és un descobriment. Dels boscos d’aquella època a l’actual amenaça del canvi climàtic hi ha un pas.

Un epíleg controvertit

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Funciona aquesta mirada contemporània, malgrat que pugui grinyolar l’altura poètica de l’original amb aquesta necessitat d’imprimir una òptica actual. La controvèrsia sobre aquesta adaptació és un epíleg que va més enllà, potser de forma innecessària, de la visió metafòrica de Moscou de Txékhov. També és una aposta que pot jugar contra l’original rejovenir el personatge del baró Tusenbach –que potser avui havia d’haver perdut aquest títol nobiliari– fins al punt que va en patinet en una escena. O que el dissortat germà d’Olga, Masha i Irina es dediqui a dissenyar videojocs de realitat virtual. Potser no feia falta que fos tan ‘modern’. També sembla innecessari que es caricaturitzi en excés a la seva dona, la interessada Natàlia.

Però acaben sent qüestions de debat que no frenen un muntatge solemne amb un sòlid equip interpretatiu en una obra molt coral. I tot emmarcat de forma superba: aquesta escenografia de Castells, la il·luminació de Jaume Ventura o l’espai sonor de Damien Bazin. Alimentat aquest a més amb cançons d’una banda sonora ‘cool’ tan del grat de Manrique. Un espectacle, en definitiva, cridat a ser un dels ‘must’ de la temporada.