Sant Andreu Jazz Band, el miracle que no s’acaba

Al més jove de la ‘big band’, Martí Costalago, de 8 anys, amb prou feines se’l veia darrere del faristol. Era el seu primer concert: ni més ni menys que l’arrencada al Palau del 52è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, frenat fins ara per la pandèmia. Al seu costat hi havia Elsa Armengou. Fa anys, la petita de la banda era ella. Ara és la veu que mana a la secció de trompetes. Un dia se n’anirà, com ho van fer al seu dia Rita Payés, Eva Fernández o Andrea Motis, convidada estel·lar divendres al Palau de la Música. És llei de vida a la Sant Andreu Jazz Band. Entren nens i nenes amb oïda i entusiasme i surten joves amb una sòlida formació i moltes hores de vol que, en molts casos, es dedicaran professionalment a la música. Divendres al Palau debutaven quatre músics i se n’anaven quatre més, entre els quals la guitarrista Carla Motis, germana de l’Andrea. Però no hi havia temps per a comiats emotius: l’horari Covid pressiona –«¡hem d’acabar a les deu menys quart!»– i Joan Chamorro, ànima i motor de la Sant Andreu, tenia preparat un programa molt extens i calia complir-lo. Molts convidats, diverses combinacions de músics i un parell de peces que havien de quedar gravades sí o sí, perquè la Sant Andreu té diversos discos a mig produir i en temps de pandèmia no es pot desaprofitar l’ocasió de tenir tota la banda sobre un escenari. Per manejar la Sant Andreu Jazz Band deuen fer falta alguns Excels.

El menú del Palau, com sempre, estava fet de swing, música brasilera i una mica de soul. Que el projecte de Chamorro tingui tanta visibilitat i que la proposta sigui més o menys sempre la mateixa pot fer oblidar una cosa important: el que han aconseguit és extraordinari. La llista d’assoliments és llarga, però el millor resum és un concert com el de divendres. Músics joveníssims entregats a una música complexa i allunyada de la moda, i amb un públic fidel que els segueix des de fa 15 anys perquè connecta amb l’esperit alegre i contagiós del projecte. És innegable que quan a escena pugen solistes com el pianista Ignasi Terrazza, la cosa puja diversos enters. Però també és cert que a la Sant Andreu li van sortir bordades les exigents partitures del seu arranjador, Joan Monné, amb menció especial a la tràgica ‘Construçao’ de Chico Buarque. I que tancant els ulls, encara costa creure que allò ho estiguin tocant nens i adolescents. «Això és un miracle», va dir Chamorro. Un miracle que ja dura 15 anys.