’El padre’: la desintegració del seny

‘El padre’ és un film que no renúncia ni dissimula en cap moment els seus orígens teatrals. Al contrari: fa dels pocs i inalterables decorats d’estudi i del diàleg actoral entre Anthony Hopkins i Olivia Colman la seva raó de ser.

El director, Florian Zeller, coneix bé el text. Ell el va escriure per al teatre, el va estrenar fa vuit anys a París amb gran èxit i ara l’ha traslladat personalment al cine. Un text molt personal i íntim, ja que va sorgir quan la seva àvia va començar a patir símptomes d’Alzheimer. Però el relat no se centra en una àvia i un net, sinó en un pare i una filla i de quina manera, més directa atès el parentiu i l’edat, la demència d’un afecta el seny de l’altra. De forma subtil en ocasions, més evident en d’altres, Zeller analitza el deteriorament del pare i les contradiccions en què es veu sumida la filla davant uns fets devastadors.

 És un text per lluir-se els actors, i Hopkins i Colman se senten davant les càmeres com si estiguessin sobre una tarima teatral. No sé si Zeller ha vist ‘Floride’, una pel·lícula francesa del 2015 inspirada de manera més lliure en la seva obra. Al portar-la ell a la pantalla, ha incidit que amb el cine pot aproximar-se a aquests primers plans dels personatges, que al teatre és sempre una visió de conjunt per part de l’espectador. Una raó de pes. L’altra és que sempre va voler fer aquesta obra amb Hopkins.

Notícies relacionades

Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Carranza i Puntí reflexionen sobre literatura i la BCN d’avui