Els 10 millors discos nacionals del 2020

Una obra aliena al flux de tendències, que condueix un bucòlic paisatgisme folk, amb ecos de la música antiga, fins al senderisme pop i la picada d’ullet progressiva, casant el llaüt renaixentista amb el sintetitzador. Bellesa sense cinisme, preciosisme amb emoció.

Del confinament i d’una separació surt l’obra més continguda de Vallvé, suplint els ‘crescendos’ èpics per una artesania de curta distància, que apel·la a la bonhomia i la puresa d’esperit. Obra regeneradora, transmissora d’un serè ‘carpe diem’.

No facin cas del pessimista títol: el trio barceloní té un cor així de gran i transmet pura passió de vida, amb cants a l’amor i a l’amistat, i artefactes que et pessiguen l’ànima: ‘Algo memorable’. Urgent antídot al decaïment Covid-19.

La figura mitològica de Lilith encoratja un homenatge a les bruixes, aquests esperits lliures, invocant l’aquelarre i jugant amb la cançó popular. Disc de denúncia sobrenatural, amb brillantor melòdica i el toc d’innocència de la trobadora del Maresme.

El trio barceloní dona senyal, després d’un lapse de cinc anys, refinant la seva inclemència elèctrica i fonent el rock obert a tensions dissonants posthardcore amb l’ímpetu pop, tot gosadia i delicadesa. Fruita madura de l’‘underground’ amb pedigrí. 

Creixent disc a disc, la cantant-guitarrista de Vic ens enreda en el seu món d’històries a compte dels ancestres irlandesos en peces tendents al mig temps melancòlic. Obra de recolliment i de penombra, apuntant a un magnètic pop adult

El divo granadí entrega sengles obres que reflecteixen el yin i el yang del seu imaginari introspectiu: tendent a la tensió muscular a ‘Sonrisas’; propensa al lànguid ‘perreo’ a ‘Lágrimas’. Per endinsar-se en el caràcter explorador de la música urbana.

Triomfal gir del grup de Lleida cap a un pop extravertit, de cadències juganeres (r’n’b inclòs), teclats coloristes i tornades amb cors i sornegueria. Dissipades les boires melancòliques, Clara Viñals conquereix mirant de reüll la pista del club.

Després del lloat ‘Transilvania’ de Josele Santiago (disc de l’any 2017 a EL PERIÓDICO), el grup madrileny arrossega amb la seva lírica escarmentada i el seu cançoner a tomba oberta, amb orgull ‘punkarra’ i filigrana ‘power pop’. ¿Qui va dir que el rock està domesticat?

La carrera en alça de la filla mitjana d’Enrique Morente esclata en aquesta festa rumbera de guitarres i crits en trànsit, amb un cant fresc que ret honors a Bambino i María Jiménez. Allunyant-se del rock, Soleá s’anima invocant amb desimboltura els poders de la cançó popular.