Les 6 millors exposicions del 2020

No hi ha res millor que caure en la temptació de clavar-li l’ullal a la irresistible exposició sobre el no menys fascinant mite de Dràcula que habita un dels espais de CaixaForum. Des de la silueta de l’expressionista Nosferatu de Murnau que rep el visitant a l’inici de ‘Vampirs’, l’exposició, en col·laboració amb la Cinémathèque française, es vesteix de vermell sang per recórrer la fosca història del mite. Ho fa a través de de 332 peces i 15 muntatges audiovisuals i dels imaginaris del cine (amb attrezzo i vestuaris del Nosferatu de Herzog, ‘Entrevista amb el vampir’ i el ‘Dràcula’ de Coppola), la literatura (de Polidori i Le Fanu a Stoker i Anne Rice), l’art (de Goya a Basquiat) o la cultura popular (dels còmics de Vampirella a Tim Burton). Serà fins al 31 de gener, tot i que no desmereixen gens al centre de Montjuïc, ‘Art i mite. Els déus del Prado’ (fins al 14 de març) i el sorprenent elogi de la mandra que proposa ‘So lazy’ (fins al 18 d’abril). 

L’atrotinada i buida ‘Butaca’ (1987) de Tàpies, símbol del confort burgès, al mig de la gran sala del gòtic del MNAC, mira cap a la ‘Mare de Déu dels Consellers’, de Pere Dalmau (1443), ella asseguda en un tron, divinitzada i poderosa. El contrast convida el visitant a preguntar-se sobre el nostre lloc al món i la societat. Aquest és un dels sorprenents 19 ‘Diàlegs intrusos’, com bé resa el títol, d’aquest imaginatiu recorregut que (fins al novembre del 2021) infiltra obres d’art contemporani de la Fundació Suñol, d’autors com Richard Avedon, Joan Brossa, Chillida, Tàpies, Sergi Aguilar, Joan Hernández Pijuan, Eva Lootz o Carmen Calvo, en diversos espais de la col·lecció permanent del Museu Nacional, davant peces de Puig i Cadafalch, Zurbarán o a l’absis il·luminada pels frescos romànics de Sant Climent de Taüll. Diàlegs que plantegen interrogants sobre el present i sobre temes tan actuals com el dolor i el sofriment, els diners i el poder, la identitat, les emocions, la meditació o la realitat.

35 obres de l’univers de Mondrian, a més de 60 creadors que donen fe de la seva relació amb el grup d’art abstracte holandès De Stijl, com Theo van Doesburg, Bart van der Leck, Georges Vantongerllo o Vilmos Huszár, brillen a l’exposició estrella del Reina Sofia (fins a l’1 de març).

Fina Miralles, fusionada, literalment, amb la naturalesa, amb les cames cobertes de palla; Fina Miralles, tancada en una gàbia, al costat de d’unes altres amb un gos, un be, un gat i una granota; Fina Miralles, lligada a una cadira de rodes i emmordassada... ‘Soc totes les que he sigut’, el títol de la retrospectiva que el Macba dedica fins al 5 d’abril a l’artista conceptual li va com l’anell al dit a una carrera que va trencar amb l’art tradicional a inicis dels anys 70. Les seves creacions i ‘performances’ radicals i crítiques, amb la naturalesa i el feminisme sempre molt presents, denuncien el tancament d’animals en zoos, els estereotips que durant segles han constret les dones, l’autoritat, el poder polític i el capitalisme.  

Polifacètic i multidisciplinari, el sud-africà William Kentridge, referent de l’art contemporani, estén els seus tentacles (fins al 21 de febrer) al CCCB a través de l’animació, el dibuix, el cine, la música i el teatre. ‘El que no està dibuixat’ regala la visió dels seus grans tapissos o la captivadora primícia de la sèrie completa dels 22 curts animats ‘Drawings for Projection’, una visió crítica de la història del seu país.

La Fundació Tàpies ha celebrat aquest any el 30è aniversari amb l’ambiciosa mostra ‘Tàpies als 30’ (fins al 6 de juny), que a través d’una quarantena d’obres explora la dècada de 1953 a 1963, en la qual va entrar com un jove creador i va sortir com artista consolidat. En aquell període va trobar el seu llenguatge, la seva obra es va internacionalitzar, es va fer famós i va trencar amb Franco, negant-se a participar en exposicions del règim.