Youtube contra el mar

Dimarts Comelles va oferir al canal Twitch una sessió de paisatgisme sonor dins del cicle ‘Slow gallery’. La composició, titulada ‘Camp liminar. Allò que el mar mou’, estava composta per gravacions sonores registrades en aquelles platges donostiarres. Més de 400 persones de tot el món es van connectar per escoltar una peça de gairebé nou hores. Dimecres la va penjar al seu canal de Youtube i dilluns va descobrir una notificació que potser feia dies que estava emesa: un demandant afirmava que 44 segons d’aquella llarga seqüència d’onades arribant a la costa agredia els drets de propietat d’un autor. Comelles tenia dret a recórrer-hi, però si la seva reclamació no era acceptada, Youtube podria retirar totes les seves obres i fins i tot bloquejar-li el canal.

En concret, el sistema antiplagis de Youtube havia determinat que Comelles havia plagiat les que sonen en una peça que el duo Cello + Laptop havia publicat el 2013 dins del disc ‘Parallel paths’. La composició es titulava ‘Shoreline’ (Vora) i, en efecte, incloïa el so d’unes onades del mar. Aquell disc el va publicar el segell Envelope Collective, propietat d’Olivier Arson, compositor habitual a les pel·lícules de Rodrigo Sorogoyen. Es van premsar 200 còpies en CD. Es van esgotar. Atenció al rocambolesc gir de guió: el duo Cello + Laptop són la violoncel·lista Sara Galán i l’artista sonor Edu Comelles.

Kafka 2.0

Sí, segons Youtube, Edu Comelles s’havia plagiat a si mateix. Però quan va estudiar la demanda, va saber que això era impossible. «La peça que vam gravar en aquell disc contenia sons que vaig registrar a la costa de València. Encara no havia estat a Donosti», assegura. Ara només ha de demostrar-ho. «Darrere d’aquestes demandes només hi pot haver una màquina», intueix. Això és una situació doblement kafkiana. Un algoritme ha decidit que aquestes dues gravacions són idèntiques i ell ha de demostrar a Youtube que «no hi ha coincidència geogràfica i que hi ha una distància de tres anys entre el que em reclamen i el que sona. Però si l’algoritme és capaç de decidir que, entre els milers de gravacions d’onades que hi ha al món, he infringit el copyright d’aquesta peça, també hauria de ser capaç de detectar que les dues peces pertanyen al mateix autor».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’embolic és de riure, sí, però il·lustra a la perfecció el túnel del terror en el qual s’ha convertit la distribució musical al segle XXI. La discogràfica que va editar ‘Parallel paths’ va contractar un agregador de continguts, Merlin Idol Distribution, perquè el col·loqués a Youtube i altres canals d’internet amb l’objectiu de rendibilitzar-lo econòmicament. «Aquell disc es va publicar al seu dia amb una llicència Creative Commons, però l’agregador els aplica una capa de copyright quan els puja a Youtube. I segurament, ho pot fer en virtut d’uns acords del contracte que nosaltres vam acceptar. Aquí hem de fer autocrítica com a autors», reconeix Comelles. «Però això és com si em denunciés el meu advocat», compara, ja que el segell paga a un agregador perquè rendibilitzi unes obres i està demandant l’autor d’aquestes mateixes obres.

Patrimoni immaterial

Tot i així, es pot recordar que el presumpte plagi de 44 segons de què s’acusa Comelles no es refereix a estrofes ni tornades, sinó a gravacions de camp. «Se suposa que el paisatge sonor no és propietat de ningú, que és patrimoni immaterial, i aquí s’estan plantejant límits», denuncia l’artista. S’estan posant portes al camp (més ben dit, al mar) mitjançant un sistema de detecció i denúncia que ningú sap com funciona i que Youtube no sap controlar. Llevat que la intel·ligència artificial hagi detectat una cosa que l’ésser humà mai va intuir: que el mar és una seqüència de sons en bucle, un plagiador infinit. En tal cas, un músic que grava les onades seria només testimoni del delicte. Còmplice artístic, a tot estirar. I per tant, s’hauria de celebrar un judici sumaríssim que seria conegut com el cas de ‘Youtube contra les onades el mar’.