Cançó trista de Nadal

«Comprendan que la Navidad es una fiesta en que la gente está llena de alegría. En cambio yo solo estoy lleno de tristeza, y por esto esta Navidad no es mía», canta el ‘Rey del despecho’, gènere colombià d’influx asteca. També va fer incursions en el tema amb ‘Que diciembre tan solo’’.  

‘Vull tornar a casa per Nadal’. Dit així, podria semblar un anunci de torró. Però el que explícitament narrava era el 1972 una ferida oberta: el lament d’un presoner de guerra des de la seva cel·la vietnamita. El Nadal es viu a la presó com una condemna afegida i més d’un actual narcocorrido reincideix també en això.

Monumental ranxera de José Alfredo Jiménez cantada per infinitat de veus; també a Espanya. Bambino la va ficar per buleries i María Jiménez per rumba. Més fidel a l’original va ser María Dolores Pradera. I també Raphael; la versió del qual, no cal dir-ho, s’imposa aquest amarg desembre.

«En la agonía de este año siento que muero con él», cantava abans de consagrar-se com a solista el mexicà Marco Antonio Solís. També el seu homònim Javier Solís, ‘Rey del bolero ranchero’, va contribuir a bolcar no poques llàgrimes amb ‘Llorarás en Navidad’.

La versió més coneguda és la de Nat King Cole. Però l’original, del 1937, es va colar fins i tot en la tètrica escena inicial del film ‘Pink Floyd-The Wall’. El seu títol ho diu tot: ‘El nen que Santa Claus va oblidar’. Inspiració també del premonitori èxit veneçolà del 1962: ‘Mamá ¿dónde están los juguetes?’.

«Tornada el Nadal, no és broma. T’estàs fent vell», cantava el 2015 el geni de Salt. Tot i que si hi ha una cançó de Nadal catalana procliu a la tristesa és ‘El cant dels ocells’. Malgrat la seva alegre lletra, la intrínseca melancolia del violoncel de Pau Casals la va redefinir a l’universalitzar-la. 

Res a veure amb el poder netejador de Fairy. Embrutida tonada irlandesa des d’un forat de la capital del món. Agres felicitacions i etílic deliri esdentegat que convida a somiar amb «rius d’or» i «cotxes tan grans com les barres dels bars».

Amb el títol com a arma de doble tall, el 2005 apareixia ‘¿Et vaig fer plorar el dia de Nadal? (¡Bé, t’ho mereixes!)’. Molt abans, Ramones creaven el seu ‘Merry Christmas (I don’t want to fight tonight with you)»: ‘Bon Nadal (No vull lluitar amb tu aquesta nit)’, el subtítol del qual inspirava recentment Coldplay a ‘Christmas Lights’.  

Clàssic del duo en què va despuntar George Michael, la mort del qual el 25 de desembre del 2016 l’entristeix encara més. L’any en què se’n van anar Bowie, Juan Gabriel, Cohen i Prince, qui també en la dècada dels 80 va contribuir a tan desencisat subgènere amb ‘Another lonely Christmas’. I amb aquest mateix títol,  el vocalista de Keane estrenaria cançó fa ara un trienni. 

Melancòlica estampa dels seixanta que convida a reconciliar-se amb la felicitat. Més que llepar-se les ferides, és mirar de netejar-les. Rosari de penes i una llum que s’entreveu en la frase que culmina la tornada. No obstant, dir ‘Vine a casa meva aquest Nadal’ aquest 2020 no és consol. Més aviat, quasi un delicte.