Mor Amadeu Casas, fi estilista del blues català

El blues tenia en ell un dels seus exponents més lleials en l’escena catalana, tant en el seu registre elèctric com en l’acústic, que cultivava amb cura al marge del vaivé de les modes. Amadeu Casas, un guitarrista (i cantant) enamorat de totes les formes del gènere afroamericà, còmplice d’aventures amb Big Mama, Dani Nel·lo o Txell Sust, escuder de Quico Pi de Serra en la seva etapa moderna, va morir aquest dissabte al matí, als 66 anys, de causa desconeguda, deixant una obra desplegada en una trentena de referències discogràfiques.

La seva fascinació pel blues es remunta als 13 anys, quan va descobrir els divulgadors blancs, de l’escola britànica, de John Mayall a Cream, passant pels Stones, i va anar reparant en els crèdits dels àlbums quan va anar a indagar en les arrels del gènere i va trobar així John Lee Hooker, Lightning Hopkins i Big Bill Broonzy, i d’allà als tres ‘kings’ (B. B., Albert i Freddie). Els seus primers registres discogràfics se situen a finals dels anys 80, a bord de l’Harmònica Zúmel Blues Band, formació encapçalada per Vicente Zúmel, en la qual va formar files amb Big Mama i August Tharrats. Amb Montse Pratdesaba va sumar després forces a Blues Reunion, els Blues Messengers i establint un trio amb Víctor Uris. D’allà, a les aliances amb Loti Lewis i el tàndem Txell Sust-August Tharrats, i al grup Tandoori Lenoir, impulsat per Dani Nel·lo i enfocat al swing.

Cançoner propi

El saxofonista ex-Rebels, així com Tharrats, Hook Herrera i Pep Pascual, entre altres, el van acompanyar en el seu debut en solitari, ‘Blues a go-go’ (1997), punta de llança d’una obra en la qual va voler alternar l’adaptació de peces alienes del catàleg bluesístic amb composicions pròpies i incursions en territoris poètics. Aquí es pot destacar ‘Estrictament personal’ (2002) i ‘Matèria orgànica’ (2012), àlbums de músiques seves i textos firmats per la seva parella, Josefina Llargués, en els quals es va desenvolupar com a cançonista anant més enllà del tronc central del blues.

A les últimes estacions de la seva carrera va mostrar inquietud empalmant projectes canviants: exploració de la poesia de Carles Fages de Climent (1902-68) al disc ‘Lo gaiter de la muga’ (2013), el tàndem despullat amb Myriam Swanson a ‘Early blues moods’ (2015) i l’homenatge a B. B. King a ‘The king is gone’ (2016). Obres concebudes per segellar les seves presentacions a l’escenari. «La meva filosofia és que, ja que fas alguna cosa, deixa’n constància», explicava fa cinc anys aquest diari.

As del dobro

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En paral·lel, a més de prendre part en discos d’artistes com Roger Mas, El Sobrino del Diablo, Anton Abad i Ara Va de Bo, es va assentar com a figura de confiança de Quico Pi de la Serra, fèrtil entesa plasmada als àlbums ‘Tot’ (2007), ‘Quicolabora’ (2011) i ‘Dues tasses’ (2015), i en multitud de concerts, com el que van oferir (amb Joan Pau Cumellas a l’harmònica) el gener passat a les Cotxeres de Sants, dins del festival Barnasants.

Es van reconèixer a Amadeu Casas, com a guitarrista (i també a càrrec del dobro, instrument del qual era un virtuós), les seves aptituds tant en el blues d’arrel rural com l’urbà i elèctric, amb estilisme i sentiment, així com la seva capacitat per alternar el seu desenvolupament com a autor amb la divulgació del blues. En aquest camp, era capaç de fer broma amb els límits derivats, potser, de la seva denominació d’origen, com quan, a propòsit del seu homenatge a B. B. King, va assenyalar a aquest diari: «m’agradaria que, si ell estigués entre el públic, pensés: ‘mira, per ser uns xavals blancs de Barcelona, no ho fan malament’«.