»¡A la merda l’any 2020!»

El dispensari era La Belter, bar celler de Nou de la Rambla que va néixer l’octubre del 2019 per revitalitzar el gènere en el pitjor moment imaginable: la rumba està fotuda des de fa lustres i, a sobre, mig any després va haver de tancar per l’arribada de la pandèmia. I el concert hauria d’haver-se celebrat a mitja tarda, però les enèsimes restriccions anticontagi obliguen a tancar els bars les 15.30, així que la vacuna rumbera s’administraria a l’hora del vermut; entre cerveses i tapes de formatge i fuet. És l’enèsim malabarisme que han hagut de fer aquest i tants altres locals per no tancar definitivament.

Joglar de les perifèries

Presidia la barra de La Belter una estampa de Camarón de la Isla. A les parets, immenses fotografies de bailaores i cantaores: Carmen Amaya, La Terremoto... Però el protagonista de l’últim diumenge de l’any no seria ni gitano ni estrictament rumber tot i que tingui un disc titulat ‘La matanza de la rumba’ i una rumba, ‘Ciutat anti-persones’, antítesi del ‘Gitana hechicera’ de Peret, doncs en lloc de cantar les floretes de Barcelona, denuncia l’hostil que s’ha tornat amb els seus habitants. Era Mateólika, joglar de les perifèries, cantautor antisistema, trotabarris, transformista i còmic amb l’espurna i la rialla de Pepe Rubianes. Se l’ha vist en pocs tablaos flamencs, però ha estat a totes les okupes i festes alternatives de Catalunya. És un paio punk rumber.

«¡A la merda l’any 2020!», va deixar anar a tall de crit de guerra i, també, com a crit d’atenció per als qui continuaven fumant i parlant a l’entrada del local. «Digueu-los que començaré el concert una sola vegada», va demanar als espectadors que ja havien ocupat els seus tamborets. «Els mirarem intensament quan entrin», va proposar. I és que els directes de Mateólika es nodreixen molt de la seva interacció amb el públic. Conscient del difícil que és desinhibir-se avui en aquests concerts de mascareta, cadira i distància, es burla de la tensió que engarrota el públic, exigeix màxima predisposició en els cors, prohibeix aplaudir si no és a compàs i anima a ballar pogos asseguts. I si algú s’acosta a la barra a demanar alguna cosa, li suggereix que convidi els altres a chupitos.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Segons confessaria ell mateix, de tots els presents al local, només no coneixia dos o tres persones. La majoria havia baixat al Raval un gèlid diumenge de pandèmia per veure’l a ell. Es va fer evident perquè des del principi el públic va corejar totes les seves lletres. Al carrer feia un fred terrible, però a La Belter el públic cridava: “Fuego, fuego, fuego”. Era la tornada d’una cançó dedicada als CDC: els Comitès de Defensa dels Contenidors. Un espectador filmava les seves sabates amb el mòbil mentre ballava i retransmetia la imatge en rigorós directe a cinc amics connectats des de casa. Un grup al fons del local alçava els braços i bramava l’enèsima història inspirada en Nou Barris. Una gossa negra entrava i sortia del celler al seu aire.

A les 15.32, Mateólika estava embrancat en la presentació de l’últim bis, però l’amo de la sala va mirar al cambrer, el cambrer va mirar al promotor, el promotor va mirar al cantant, el cantant va mirar al promotor, al cambrer i a l’amo de la sala i va captar el missatge. «¡Gràcies!», va exclamar, com qui s’acomiada del Madison Square Garden. I així va acabar el concert. El bar havia de tancar immediatament si no volia problemes amb l’autoritat. El públic cridava: «¡Una altra, una altra!». Però no era qüestió de temptar a la sort. A 120 metres de La Belter hi ha una comissaria. Qui en vulgui una altra, pot tornar a vacunar-se quan se li hagin passat els efectes d’aquesta dosi.