‘El mètode Grönholm’: la fórmula de l’èxit

Tot i que de vegades s’utilitzi de forma despectiva, els francesos disposen d’un terme molt útil, teatre de bulevard. Serveix per identificar produccions privades, gairebé sempre comèdies, que s’adrecen al gran públic. Al Poliorama –última sala en actiu d’una Rambla en què s’apaga la cultura– tornen a brillar els neons de ‘El mètode Grönholm’, èxit indiscutible, que des de la seva estrena el 2003 ha traspassat formats i països. El principal reclam ara és el seu renovat repartiment, relleu generacional i cares conegudes per a un rescat molt oportú en aquests temps poc propicis per al risc en les produccions. 

Notícies relacionades

La cinta noruega ‘Dreams’ roba l’Os d’Or de Berlín a la millor pel·lícula

Com acabar d’una vegada amb l’antropocentrisme

Jordi Galceran és un gran expert en el gènere. Precisament la seva obra ‘El crèdit’ es va estrenar l’any passat a París. Els seus textos i, en especial, aquest ‘mètode’, despleguen un ritme impecable, la base de la comèdia. Situacions de partida reconeixibles que es van allunyant de la versemblança fins a arribar al paroxisme. La mateixa situació de partida: quatre aspirants a un important lloc de treball en una empresa hauran de passar junts una sèrie de proves cada vegada més desconcertants. 17 anys després, amb dues crisis entremig, aquesta competència deshumanitzada de les multinacionals està encara més viva, i no és forassenyat portar els personatges encara més lluny en el seu egoisme. Altres temes, com la transsexualitat, han evolucionat bastant més, per això grinyolen els acudits sobre aquesta qüestió, tot i que els faci un presumpte antagonista. 

Noves cares

Sergi Belbel, que ja va dirigir el repartiment anterior, coneix tots els racons del text. Encerta intentant sostenir tant sí com no la compostura que requereix la situació de partida. Entre els intèrprets, David Verdaguer troba el recorregut del seu personatge en certs moments molt impertinent, i ho aconsegueix sense forçar la seva demostrada vis còmica. La té també Mar Ulldemolins, però li falten oportunitats per posar-la en joc més enllà del gag del nas de pallassa i els tocs d’humor negre que no arriben a quallar. Enric Cambray, amb la seva construcció gestual, passa deixat anar de la delicadesa a la ràbia. Finalment, Marc Rodríguez és l’accelerador d’aquesta nova versió. Entra a matxet amb tota la seva energia donant vida de nou a aquell pesat però tendre perdedor, que és la seva especialitat. Noves cares i resultat per a un dels nostres millors exemples del bon teatre de bulevard.