Contes per despertar una mòmia egípcia

El llibre es completa amb relats grecs, coptes i medievals, a més dels firmats per clàssics del terror com l’esmentat Poe i H.P. Lovecraft (que porta al seu mite de Cthulhu una idea de l’escapista Harry Houdini, que protagonitza el conte des de l’interior de l’esfinx de Giza); del romanticisme alemany, amb Friedrich Schiller; del policíac, amb Arthur Conan Doyle; per catalans com Apeles Mestres o Eduard Toda, postmoderns com Ishmael Reed o l’espiritista Ada Goodrich-Freer. 

Setne, fill real de Ramsés II

Explica Fortea que el volum recorre l’imaginari de l’Antic Egipte que la cultura occidental, fascinada, s’ha forjat durant més de 4.000 anys. L’habiten mòmies, malediccions, tombes, màgia, el món d’ultratomba, que tan present estava en la vida quotidiana dels egipcis, i, en especial, «la recerca de la saviesa».

«La transgressió de l’ordre establert per accedir al coneixement es veu claríssima en el relat de Schiller» (sobre una estàtua velada de la deessa Isis darrere de la qual s’oculta la saviesa), en el de Luciano de Samósata (del segle II, sobre un aprenent de mag al qual, apunta Fortea, «li surt el tret per la culata») i als dos contes més antics, que donen títol al llibre, protagonitzats per un personatge real, el príncep Setne Khaemwaset (1286-1220 aC), fill de Ramsés II, faraó del Regne Nou, que juntament amb el també príncep Naneferkaptah, està obsessionat amb aconseguir el llibre de màgia escrit pel déu en persona Thoth, amb encanteris que permetrien dominar el món.

«Aquests dos relats ja m’agradaven des de petit. Són divertits i encaixen molt bé en el gènere fantàstic», explica l’egiptòleg. Setne va ser un gran escriba, mag i sacerdot del déu Ptha a Memfis, on va restaurar monuments funeraris. «Tenia una aurèola de pietat i saviesa» i va ser protagonista d’històries populars que van circular de forma oral. Va morir abans de poder succeir el seu pare, Ramsés II, a qui havia acompanyat en campanyes militars contra els hitites.

Traducció del demòtic

Aquests textos de Setne, escrits originalment en demòtic, es presenten traduïts al català pel mateix Fortea i el filòsof Joan Giralt directament d’aquesta llengua egípcia que es va imposar com a vehicular a la jeroglífica. Segons l’egiptòleg, les petites introduccions del qual que contextualitzen cada peça aporten un plus als relats, no se sap amb exactitud on es van trobar aquests dos papirs. El primer està incomplet. Potser el va dividir un cercatresors, especula, i el tros que falta estigui en mans d’un col·leccionista privat o perdut.

En el relat gòtic de Conan Doyle, ‘L’anell de Thoth’, ambientat al Museu del Louvre, «està la reformulació de l’exotisme de la mòmia que després es veurà en el cine, en pel·lícules com ’La mòmia’, que va encarnar Boris Karloff. Apunta al mite ancestral de la bella i la bèstia, al misteri, i a la incomprensió de l’‘altre’, del ‘diferent’ arribat d’Orient, una mica de plena actualitat», destaca Fortea.

Vudú, Thoth i ironia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No falten pàtines d’ironia, afegeix. Són en el text d’Ishmael Reed, autor lligat als moviments reivindicatius dels negres als EUA dels 60 i que a ‘Mumbo Jumbo’ fa ressonar tam-tams vudú i el Black Power en plena recerca del sagrat llibre de Thoth. Tampoc en «la mirada melancòlica i humorística cap al passat» d’un poc conegut Tomás Rúfol, en la revisió del mite de l’Antic Egipte de Rafael Llopis, a la divertida barreja amb les tradicions gallegues de Vicente Risco o en la cançó de bressol ‘La non-non d’Isis’, d’Apeles Mestres.

En els versos d’aquest últim, tot i que va ser un convençut anticlerical, es mostra «sensible al sentir religiós primigeni» amb la deessa Isis donant el pit al seu fill Horus. «Existeix un fons religiós comú. Osiris, marit d’Isis, va morir per renéixer amb el nou cicle de la vida i el cosmos. Déus que se sacrifiquen i moren. Allà encaixa també Jesús, com a lactant en braços de la verge María. Perquè –recorda– aquesta imatgeria egípcia cala ben aviat en el nou cristianisme copte, que la transmet i és la que ens ha arribat».