La història d’Amèrica Llatina, en 10 cançons

«‘Echemos abajo la estación de tren: demoler, demoler, demoler, demoler’», cantava aquest quartet peruà. El seu so de garatge i cavernícola marca un punt i a part en el rock llatinoamericà, que fins aleshores era calc i diversió. Aquí ja hi ha alguna cosa més: una voluntat d’utilitzar el rock com a detonador social. Encara avui és un dels grups de rock primitiu més reivindicats i reeditats.

Aquest octet de Tijuana, els frondosos desenvolupaments de rock psicodèlic del qual incorporaven congues, vents i groove llatí, va gravar un al·legat llibertari ‘in english’ que contenia un explícit cor en espanyol: «Tenim el poder». Quan ho van cridar al festival d’Avándaro davant cent mil persones, el Govern mexicà va veure perillar la seva estabilitat i va iniciar una campanya de criminalització del rock.

D’aquella època de repressió parla precisament aquest rock-and-roll d’El Tri, nom amb què es coneixia popularment el combo Three Souls In My Mind. «‘Vivir en Mexico es lo peor / Nuestro gobierno esta muy mal / Y nadie puede protestar / Porque lo llevan a encerrar’», cantava l’incombustible Álex Lora. 

La repressió de la dictadura argentina donaria per a un cançoner sencer. ‘Pensé que se trataba de cieguitos’ de Los Twist, ‘Represión’ de Los Violadores... Amb sintetitzador i caixa de ritmes, García s’hi va afegir sense embuts: «‘El se desmayó delante de mí / No fueron las pastillas fueron los hombres de gris / Miren lo están golpeando todo el tiempo’». Miguel Ríos la va versionar en el seu disc ‘La encrucijada’.

Quan el 2018 el president Macri va sol·licitar un préstec de 50 mil milions de dòlars a l’FMI, milers d’argentins van recordar aquest saltironant twist del desamor digne d’Aerolíneas Federales. Va ser el passaport a la fama del grup de Buenos Aires. Només elles podien cantar: «‘Me dí cuenta que por vos estoy tocando fondo’» amb un somriure... i tot seguit concretar: «‘Fondo Monetario Internacional’».

En les manifestacions xilenes del 2019 causades per l’augment del preu del transport es van corejar els versos d’aquest himne contra la desigualtat social que va transcendir la dictadura pinochetista. Una crida a la unitat entre els descastats, els que mai van rebre ajuts. «‘Únanse al baile de los que sobran / Nadie nos va a echar de más / Nadie nos quiso ayudar de verdad’», diu.

Aquest quartet de postpunk brasiler, coetani de Soda Stereo i devot dels Cure, va resumir aquí la deriva moral d’un país obsessionat a enriquir-se a qualsevol preu, fins i tot venent les ànimes dels indígenes. Va ser la segona cançó més radiada de l’any al Brasil només després de ‘Living on a prayer’ de Bon Jovi i encara és considerada una de les cançons protesta més incisives del país.

Quan el terme ‘feminicidi’ no era d’ús comú i la guerra contra el narcotràfic vivia els seus dies més sagnants, el duo colombià debutava amb un treball punk sobre l’assassinat d’una jove. «‘Hallaron su cuerpo desnudo en las afueras / 40 puñaladas, torturada’», descrivien sense concretar l’autoria i accentuant així el clima de terror de l’època: «‘¿Fueron violadores? No, no, no’».

Tres anys abans que l’Argentina visqués l’últim gran esclat social a causa del ‘corralito’, el grup de Buenos Aires es va marcar aquesta tornada: «‘Se viene el estallido / De mi guitarra / De tu gobierno, también’». Inicialment era una crítica a la corrupció del Govern de Menem, però va acabar resultant una profecia. «‘Si esto no es una dictadura / ¿Qué es?’», han corejat els seus fans per tot el continent.

En castellà i portuguès, amb picades d’ullet al Carib i els Andes, amb Susana Baca (del Perú) i Totó la Momposina (de Colòmbia), denunciant l’Operació Còndor i la imparable extracció de recursos naturals. Es podria dir que, en cinc minuts, el duo boricua retrata millor l’Amèrica Llatina que les sis hores de ‘Rompan todo’. I que també aquí Santaolalla toca diversos instruments.