Critica de ‘Los ancianos siderales’: l’únic argument de l’obra

De la fantasia de Luis Mateo Díez (Lleó, 1942), Premi Nacional de les Lletres Espanyoles 2020, va néixer fa molts anys un territori mític, el Regne de Celama, on es troben les Ciutats d’Ombra on s’ubiquen moltes de les seves novel·les. Abans de crear aquest univers imaginari, l’escriptor havia definit un estil inequívocament propi, de sabor oral i clàssic, que serveix de vehicle a una cosmovisió bufa i esquinçada de la vida, tan pròxima a la comicitat grotesca de l’esperpent com al disbarat o a l’absurd surrealistes. Els tres elements, espai mític, estil i visió jocosa i desencisada, es donen cita a ‘Los ancianos siderales’, que aborda l’intemporal i actualíssim problema de la vellesa i les seves infàmies.

 L’escenari és el Cavernal, un geriàtric als afores de Breza, instal·lat en un edifici desgavellat que allotja una nombrosa tropa d’avis malalts i dements sota la dubtosa cura de les monges Clementines i de l’encara més dubtós fals doctor Belarmo. Entre els avis, els més il·lusos i il·lusionats són els membres de la Confraria, convençuts que una nau extraterrestre vindrà a abduir-los o salvar-los del seu present sense futur. Han fet dels albiraments nocturns una litúrgia de la qual formen part, amb efecte propiciatori, els ocells caiguts. Tot sona a deliri desencadenat, a carnaval i broma, a picaresca de senectut (Omero, l’intern que centra la primera part, és un vell delinqüent), i així ho ha disposat l’autor fins i tot des del llenguatge incongruent dels avis, farcit de refranys sense solta ni volta.

Notícies relacionades

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Un recital de màgia i emoció

 Davant el festival elocutiu, la trama perd importància, tot i que està ben ordida a partir de la desaparició d’un ocell (a la butxaca d’Omero), la comissió d’un crim, els manejos roïns del doctor Belarmo a la segona part i l’entrada en acció del comissari Lamerto i l’inspector Tineo a la tercera. Amb aquests personatges extravagants s’agilita i aixeca una narració a la que li pesa, al principi, el joc lingüístic. Al final (no és un espòiler) la nau sideral no és sinó el mateix asil, aquest no lloc on la societat oculta l’únic argument de l’obra: envellir, morir.