La maledicció dels Earle

Costa encara més d’imaginar què ha de sentir un pare aprenent a tocar i cantar les cançons d’un fill acabat de morir. Deu ser com enfundar-se les seves camises, calçar-se les seves botes, provar la seva colònia. Però aquí tenim l’Earle, submergint-se en històries com la de ‘Harlem River blues’, aquella sobre un home que comunica a la seva mare la seva decisió de llançar-se al riu per acabar amb una vida de dissorts. El 2010 Justin cantava: «No estic corrent riscos / Seguiré endavant mentre sigui digne de la seva gràcia / No creguis que soc ximple, mare / Conec la diferència entre jugar-me-la i escollir el meu destí». Ara és el seu pare que entona aquests versos en unes circumstàncies que mai va poder imaginar. El disc es titula ‘J.T.’ les sigles del seu fill, i s’ha editat aquesta mateixa setmana. 

Steve i Justin van emprendre les seves carreres musicals amb vint anys de diferència, però les seves discografies van coincidir en l’última dècada. I tot i que l’ombra del pare és allargada i imponent en el rock d’autor i arrel nord-americana, l’obra del fill no desmereix el cognom en absolut. Per a alguns, fa anys que havia superat artísticament el seu progenitor. Tot un mèrit per a aquest xaval que va descobrir el folk i el blues a través de Nirvana. Al seu disc ‘Unplugged MTV’, el trio interpretava ‘Where did you sleep last night’. Justin donava per descomptat que era una composició més de Kurt Cobain, però el seu pare li va insistir perquè escoltés la versió original, obra del centenari cantant de folk Leadbelly. I després li va mostrar un altre disc del bluesman Lightnin’ Hopkins.

Debut a la Diagonal

Justin Townes Earle era un tipus llançat com el seu pare. A la tardor del 2007 va oferir els seus primers concerts a Espanya. Amb prou feines havia publicat un elapé de sis cançons, però el seu carisma escènic ja era evident. Compartia gira amb Jubal Lee Young, un altre ‘fill de’ (en concret, del cantant de country Steve Young), però quan va acabar el seu passi en el desaparegut Zac Club de l’avinguda Diagonal de Barcelona, l’únic que es va atipar de vendre discos va ser Earle. I així va ser al llarg de tota la seva travessia europea. Justin només tenia 25 anys, però des de feia més d’una dècada Justin actuava on el deixaven i feia de les seves sempre que podia.

I quan es tracta dels Earle, l’expressió fer de les seves cobra una dimensió extrema. Amb 12 anys, Justin ja flirtejava amb les drogues i amb 13 va ser condemnat a sis mesos de treballs forçats per robar una arma. El dia que va sortir de presó el seu pare l’esperava per anar junts a l’enterrament de Townes Van Zandt, cantautor de capçalera i amic de l’ànima. El segon nom de Justin és Townes, en referència a ell. Aleshores, Steve ja s’havia alliberat d’una addicció a l’heroïna que el seu fill va veure i va viure massa de prop. Justin passaria algunes etapes net, però sempre acabava recaient. Alguna cosa no funcionava bé al seu interior. Quan la seva carrera començava a despuntar, a la bústia de veu del seu mòbil sonava ‘Only the lonely’, de Roy Orbison. «Només els solitaris saben com em sento avui / Només els solitaris saben que aquest sentiment no és bo».

Pare i fill sempre van mantenir una relació complexa. Steve va abandonar Justin quan només tenia dos anys. Més tard, se l’emportaria de gira per donar-li feina i allunyar-lo de les drogues. Quan preguntaven al fill com era tenir un pare com Steve Earle, responia que ell amb prou feines el va veure de petit. Quan preguntaves al pare per la incipient carrera de Justin, n’opinava amb condescendència. Amb el temps, acabaria reconeixent que era millor intèrpret i guitarrista que ell. La seva última mostra d’admiració és aquest disc de versions. Fins ara, Steve Earle només havia gravat discos de versions dedicats als seus dos mentors: Guy Clark, mort el 2016, i l’esmentat Townes Van Zandt.

L’última conversa

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En una recent entrevista amb el ‘New York Times’, Steve Earle ha explicat que el matí del 20 d’agost va parlar per telèfon amb el seu fill. Els problemes amb les drogues van formar part de la conversa. Una nova cura de rehabilitació era a l’agenda. «No em facis enterrar-te», li va suplicar el seu pare. «No ho faré», va respondre el fill. Hores després, moria per sobredosi de cocaïna i fentanil. Justin Townes Earle tenia 38 anys i una filla de tres. La mateixa edat, 38, tenia Steve Earle quan va ser detingut per possessió d’heroïna. Poc després va ser condemnat a dos mesos de presó. Quan va sortir va iniciar el procés de rehabilitació que l’ha mantingut sobri i sa i estalvi fins avui.

’Last words’ és l’única composició original que Steve Earle inclou a ‘J.T.’. És una cançó de comiat, l’última del disc. No és gran cosa. Steve sona perdut, sense ànims per bastir una composició més consistent. Amb prou feines li serveix constatar una pèrdua tan recent i tan dolorosa. En aquest sentit, no és poca cosa. «L’últim que et vaig dir va ser: ‘t’estimo’. Les últimes paraules que em vas dir van ser: ‘Jo també t’estimo’», canta el pare. Llavors entra un violoncel ombrívol i greu que anuncia el fatal desenllaç.