Un negoci anomenat David Bowie

Al tall de 1982, dos anys després de la publicació de ‘Scary Monsters’, les cròniques expliquen que David Bowie, que s’havia cultivat una sòlida carrera de prestigi i erigit en padrí de nombrosos moviments musicals (el glam, el punk, la fusió del rock amb l’electrònica o la ‘movida’ madrilenya), va dir: «És hora de fer caixa». Des de la seva aparició en l’escena mod londinenca a mitjans dels seixanta fins a finals dels setanta, Bowie (Londres, 1947) va consolidar la seva carrera a base de formigó armat, tot i que amb predicament escàs en les llistes d’èxits. Grans discos, grans personatges, declaracions grandiloqüents, aparicions molt meditades en pel·lícules que diuen de culte, ambigüitat sexual, moda convertida en moda i altres ingredients que, barrejats en la batedora de l’escena de l’època, el van aixecar a l’Olimp de la música, però amb prou feines li van procurar més que un parell de ‘hits’ en la seva etapa de més creativitat: ‘Fame’, el 1977, amb John Lennon als cors (número 1 als EUA), i ‘Ashes to ashes’, número u en UK. Les dues cançons li van proporcionar els seus abonaments més importants en compte en gairebé 15 anys de carrera. 

Amb ‘Let’s dance’ (1983) va sacrificar qualitat a canvi d’engreixar el portatalonaris i, de passada, es va enfilar a dalt de tot del ‘billboard’ dels dos països. Per fi, les pistes de les discoteques es van omplir al ritme de les seves cançons –una cosa inèdita i inconcebible fins aleshores– i el geni va complir el seu propi desig: va fer caixa... i molta.

A la seva mort, el compte corrent repartit entre la seva família i un parell d’assistents rondava els 90 milions d’euros. No obstant, ell, que entre altres fonts de la literatura i les arts plàstiques bevia d’aquí i d’allà, tant del surrealisme com del dadaisme, dels ‘beatniks’ o de qui li aportés un bri de saviesa, es va tornar, des del mateix dia en què va morir, en el «cadàver exquisit» somiat pels surrealistes. En els últims cinc anys, és probable que la marca Bowie no hagi reportat més beneficis que en vida, però doneu-li temps. Després de la seva mort, i a més glòria de les plataformes de streaming, s’han publicat gairebé tants àlbums inèdits, recopilacions, caixes per a col·leccionistes, discos pirates, rareses, tributs o repescat actuacions en viu com treballs va editar mentre encara canviava de pentinat; s’han editat més biografies, assajos, entrevistes i còmics que en 24 anys de relació amb Iman; s’han tret a la venda més gerres, clauers, portallapis, bolígrafs, encenedors, vasos, xapes, marcapàgines, pendrives, llibres de fotografies, sabatilles, mitjons, pantalons, dessuadores, fundes per a mòbil i fins i tot roba interior que l’autor de Heroes mai hauria imaginat (Heroes, un discretíssim número 24 al Regne Unit el 1977). Fins i tot existeix un joc oficial de Monopoly en què en lloc de comprar el passeig de la Castellana s’adquireix la seva discografia i en comptes d’aixecar hotels es planten escenaris i grans estadis. Sumeu-hi els comptes de Twitter, Youtube, Facebook i Instagram, pous inesgotables d’una riquesa en absolut virtual dels que els seus hereus passen el caixonet d’almoines i a través dels quals es ven la mercaderia oficial. Cinc anys després, el cadàver de David Bowie té molt bona salut.

El negoci

El negociN’hi ha prou amb clicar la biblioteca d’Amazon per trobar-se amb, almenys, 140 llibres que giren al voltant de l’artista, des d’acords per a piano per 3,35 euros a Marketing hotelero: principios y práctica, escrit per un tal David Bowie que té nom idèntic al del nostre home i ven llibres a 265 euros la unitat. Alguna cosa pescarà en aquest calador. Si ens cenyim als editats en castellà, amb prou feines una vintena estan a l’altura i la resta és d’un interès discutible o dirigit als molt iniciats (‘Space oddity a capella’, ¿per què?; ‘La última entrevista’. En efecte, totes són l’última entrevista). Si posem en pràctica la mateixa operació a Spotify de seguida advertirem que haurien fet falta dues vides de l’autor de Ziggy Stardust perquè hagués pogut gravar tota l’oferta disponible. Si als seus 25 àlbums oficials d’estudi els sumem els tributs, duets, homenatges, grans èxits, etcètera, ens n’anem al mig centenar, alguns d’allò més variats i extravagants: ‘Obsessed’, de Lena Hall (el títol ja dona una idea del nivell de fan), remescles de DJ, versions per a quartets de corda, samplejats de David Guetta, cançons de David Bowie adaptades per a nadons, èxits tamisats pel sintetitzador i fins i tot una compilació de peces memorables passades a l’Arcade de 8 bits. Hi poden escoltar Starman i nou clàssics més del Duc canviats en la melodia de les velles màquines de marcians de finals dels setanta.

Des que va deixar el món dels vius, no hi ha hagut any sense novetats discogràfiques de Bowie: ‘Who Can I Be Now?’, ‘Glastonbury 2000’, ‘Conversation piece’, ‘Dance’, ‘Loving the Alien’, ‘Cracked actor (Live in Los Angeles ‘74)’, ‘Welcome To The Blackout (Live London ‘78)’, ‘Serious Moonlight (Live ‘83, 2018 Remaster)’ o ‘The Ultimate David Bowie’. L’any de la pandèmia ha sigut especialment prolífic en edicions, des de ‘ChangesNowBowie’, que registra els assajos previs al concert del seu 50 aniversari, a la sèrie ‘Brilliant Live Adventures’, una caixa de discos en viu que recull actuacions de diverses èpoques; Liveandwell.com, Something In The Air (Live Paris 99) o Ouvrez Le Chien (Live Dallas 95). Així fins a una vintena de novetats des del gener del 2016, inclosa una versió a duo amb Morrissey del clàssic de Marc Bolan ‘Cosmic dancer’. 

Les vendes durant tota la seva carrera s’estimen en 136 milions de discos. Segons Official Chart History, que mesura diferents paràmetres dels principals artistes, en els anys següents a la seva mort continuava venent un ritme de 2,5 milions de discos per exercici.

Aquest negoci postmortem no resulta estrany perquè David Bowie va ser pioner en treure el seu cançoner a borsa. De no haver sigut el monumental compositor i intèrpret que va ser, podria haver-se dedicat a obrir-se pas a colzades entre els taurons de Wall Street, tot i que no va aconseguir tot l’encert que preveia. Imaginació no li va faltar. El 1997, i per tal de capitalitzar els seus actius artístics, va vendre els drets dels àlbums gravats abans de 1990, un total de 25 sumant fins aquell any els d’estudi, els directes, recopilacions, col·laboracions i experiments com Tin Machine. Va emetre bons a deu anys avalats per drets d’autor a un interès pròxim al 8% anual. Objectiu: rendibilitzar els ‘royalties’. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al principi, l’operació li va sortir bé i va obtenir 55 milions de dòlars amb les primeres emissions. Bowie garantia als inversors participar en futurs beneficis i assegurava el flux de diners necessari per tornar el principal més els interessos promesos. Amb aquest marge, el músic va recomprar les seves pròpies cançons al seu exagent. Tot va anar bé fins que amb la universalització d’internet i l’eclosió de les descàrregues pirates, els valors van començar a decréixer a finals de la dècada, van minvar els drets de propietat i el valor dels bons va acabar volatilitzat en enganyifa financera. No obstant, el mateix any que van néixer els ‘Bowie bonds’, el músic va acordar amb la discogràfica EMI l’avenç de 30 milions de dòlars de futurs ‘royalties’ a canvi de l’exclusivitat dels drets de distribució a tot el món del catàleg de la seva obra entre 1969 i 1990, en què s’inclou el més rendible del seu treball.

Inaccessible al desànim, es va aplicar la seva pròpia fórmula: «No hi ha res a aprendre de l’èxit. Tot s’aprèn del fracàs». Fins i tot mort.