Si voleu neu, la literatura russa

Aquests dies no ve de gust ni tan sols ventilar les alcoves de l’hotel. El fred ens manté atrinxerats hostes i servei, de manera que hem decidit, de comú acord assembleari, prendre’ns-ho a la fresca sense més propòsit que el de caldejar-nos les entreteles a base de ‘hot toddy’: aigua calenta o bé te, un bon raig de whisky, una cullerada de mel, una rodanxa de llimona i un branquilló de canyella –la nostra cap de cuina, la senyora Patmore, té una mà especial per preparar-lo i un secret addicional que ni morta revelaria. El cos calent, doncs, i l’ànima entonada a base de bons llibres russos. ¿Neu?, ¿qui ha dit neu? Que ho preguntin al gran Varlam Xalamov, mitja vida a l’infern blanc de Kolima, condemnat per Stalin als camps de treball a la taigà.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si en algun lloc ‘tombe la neige’ desmesuradament, és en la literatura russa. Fa anys, El Aleph Editores va reunir en un sol volum, titulat ‘Tres tormentas de nieve’, tres exemples dels seus més conspicus representants: Puxkin, Tolstói i Txékhov (el llibre el va recuperar després Austral). Cauen flocs com ametlles platejades sobre el paisatge i els dilemes dels camins, sobre els caps i les ànimes, sobre la llengua dels poetes, sobre Anna Ajmàtova i Óssip Mandelstam («‘Y cruje / en los ojos la nieve como un pan limpio, inocente’»). S’abat la borrufada sobre ‘Els germans Karamàzov’, de Dostoievski; sobre ‘Doctor Jivago’, de Borís Pasternak, evidentment, i sobre ‘Pares i fills’, d’Ivan Turgenev (Marbot): «Va arribar el blanc hivern amb el cru silenci de les seves gelades sense núvols, amb la seva neu compacta i cruixent, el gebre rosat als arbres, el cel pàl·lid maragda, les gorretes de fum sobre les xemeneies...».

Ah, Turgenev, com ens agrada, tan cosmopolita i tan rus alhora, tan bojament i platònicament enamorat de la seva llengua materna i també de la cantant d’òpera Pauline Viardot García. És el millor paisatgista de la literatura russa. Almenys, el rondinaire de Vladimir Nabokov, tan mesquí en els elogis, amb tanta sornegueria en els seus comentaris, li respecta el títol i li lloa aquests «quadrets de colorit suau» escampats per la seva prosa, semblants a aquarel·les. Nua Turgenev frases que recorden «una sargantana drogada pel sol sobre una tàpia». On més abunden aquestes «llaminadures», com les anomena l’autor de ’Lolita’, és en ‘Memorias de un cazador’, una gavella de contes que aquí va rescatar Atalanta sota el títol de ‘La reliquia viviente’.