L’extermini blau de la guerra civil

«Des del 1936 fins al 1975 o 1978, el franquisme va practicar una espècie de lobotomia en el sector esquerre de la societat espanyola. Li va arrencar aquesta part, que està costant molt recompondre. Des d’Aznar veiem una dreta embravida a la qual li ha sortit un fill, Vox. I encara ens preguntem com podem permetre que hi hagi militars que diguin aquestes coses...», planteja l’historiador Francisco Espinosa, en al·lusió als que defensaven en un xat afusellar 26 milions d’espanyols. «A Alemanya, es va saber que hi havia membres d’extrema dreta en un cos militar i Merkel el va dissoldre. Aquí ningú no s’hi atreveix. Continuen allà perquè mai no s’han vist en la necessitat de canviar els seus referents franquistes», lamenta l’estudiós extremeny, que ha bussejat en l’Arxiu Militar de Sevilla per «donar veu als vençuts, la gent que mai no va poder explicar el que els va passar», mostrant els mecanismes de «la repressió franquista als pobles, a nivell local».

D’aquesta investigació, de la qual va crear ‘La justicia de Queipo’ i ‘La columna de la muerta’, sorgeix ara ‘Por la sagrada causa nacional. Historias de un tiempo oscuro’ (Crítica), un assaig que, apunta Espinosa (Villafranca de los Barros, Badajoz, 1954) des del seu domicili a Sevilla, se centra en 60 expedients instruïts pels vencedors entre el 1937 i el 1939 en la zona de Badajoz, escenari de ferotge repressió i que «representa –afegeix– el que va passar a tota l’Espanya rural ocupada» després del cop militar del juliol del 1936 i durant la guerra civil.

«El llibre aporta informació de la terrible situació en què van quedar els vençuts, molts d’assassinats o durant anys a la presó, i els seus familiars», però també sobre els qui van integrar «els grups dels quals va néixer la dictadura franquista i que expliquen el nostre present: els representants del nou poder que controlaven l’administració local seguint instruccions de dalt, eren els que dirigien els ajuntaments, jutjats, policia municipal... Acostumava ser gent de l’oligarquia agrària o econòmica. Però els militars també necessitaven ajuda davant l’allau de consells de guerra i van recórrer a advocats i juristes que després ocuparien càrrecs preeminents en la societat».

«La por entre els vençuts era absoluta i ha perdurat fins fa molt poc. I els vencedors saben en tot moment com han arribat on són», assegura Espinosa, que rebutja de ple l’argument dels qui responen que «els rojos també van assassinar». «Hi ha un abisme entre les dues repressions. Una és la resposta a l’altra. Per justificar el cop el primer que van fer els franquistes va ser inventar-se que estava a punt d’esclatar un procés revolucionari quan en realitat ja tenien un pla d’extermini claríssim que passava per arrasar tot el que tingués algun vincle amb la República amb una cadena repressiva exemplaritzant». A més, afegeix, a la província de Badajoz, «la majoria dels presos de dretes continuaven vius quan van arribar els ocupants perquè les autoritats republicanes no van voler que els passés res».

Aquesta «situació de terror que va començar el 1936 no es va trencar fins a finals dels anys 40», assenyala l’autor de ‘Violencia roja y azul’. «Va ser amb l’emigració, quan milers de persones, que ja no podien continuar convivint amb veïns que els havien perseguit o havien matat als seus, se’n van a Catalunya, Madrid, el País Basc o a Alemanya, França o Suïssa. D’Extremadura van sortir un milió de persones i la majoria es va emportar amb elles una història de repressió. I allà va continuar perpetuant-se l’oligarquia local».

Dones, botí de guerra

D’aquesta repressió mereix capítol a part l’exercida contra les dones del bàndol vençut. «Formaven part del botí. Al desaparèixer l’estat de dret estaven indefenses. D’una banda, van ser víctimes de violència sexual per part de les tropes pel sol fet de ser dones. També ho van ser si havien tingut alguna responsabilitat en el pla polític o social en la República o si estaven marcades com a mestres d’esquerres, assenyalades sobretot per l’Església, que considerava l’educació el seu monopoli, trencat per la República. I també ho van ser pel simple fet de ser família de vençut: mare, dona, filla... si el pare, marit o germà havia fugit, les utilitzaven per pressionar-los perquè tornessin». En són exemples casos com el de l’alcalde de Fuente de Cantos, que es va entregar perquè no toquessin la seva dona, embarassada, i va acabar assassinat.

Davant les violacions de les quals ha quedat constància perquè hi va haver denúncia, el càstig «depenia de qui era la violada i qui el violador, de si ella era d’esquerres o tenia informes negatius i ell era de la Falange o d’una família poderosa o bé era un ningú, com un que va violar una dona de 70 anys davant la seva neta».

La mà d’obra del terror

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Desmunta Espinosa la creença que encara perdura que la repressió era cosa de falangistes. «Eren una força paramilitar i tenien una responsabilitat, és clar, però en realitat, eren l’escalafó més baix, la mà d’obra del terror perquè era la cúpula de l’estat major el que donava les ordres que arribaven als pobles de torturar a un, detenir un altre, de portar al mur de contenció aquell. Eren uns ‘mandaos’ que els militars van utilitzar per no tacar-se les mans i quedar ells com els bons –afirma–. Amb Hitler també va passar: la Wehrmacht va aconseguir que la població pensés que ells no tenien res a veure amb els crims de les SS». Tot i que també hi va haver falangistes poderosos, recorda, com Agustín Carande, que va matar i va saquejar a plaer «per la sagrada causa nacional».

És escèptic Espinosa davant la pròxima llei de memòria democràtica, «perquè la de memòria històrica va ser molt superficial». «Queda molt per fer. Encara hi ha arxius judicials militars que no s’han desclassificat», lamenta. I afegeix: «La dreta espanyola ve d’una anomalia. La dreta europea neix de la derrota del feixisme i va participar en el seu ensorrament. Però l’espanyola mai no ha trencat amb la dictadura ni vol assumir la cultura democràtica. Així, ¿com admetrà Rajoy o Casado que existeixin fosses i desapareguts? ¿Com va poder dir Mayor Oreja que el franquisme va ser una època d’extraordinària placidesa?».