Emma Vilarasau, imperial a La Villarroel

Quinze anys després que Josep Maria Pou ens descobrís, i amb gran èxit, ‘La cabra, o qui és Sylvia?’, la peça del dramaturg nord-americà Edward Albee ha tornat a La Villarroel. És prou temps el que ha passat des de la seva estrena per justificar una nova versió d’aquesta peça desassossegant, incòmoda, i que posa sobre la taula un debat gairebé inacabable sobre els límits de la tolerància i la moral. No és poc que un arquitecte prestigiós (guanyador del premi Pritzker), amb una família assentada i progre, arribi un dia i reveli un secret dels inconfessables: s’ha enamorat d’una cabra, i no de forma bucòlica. No té fons possible el precipici que s’obre amb aquesta revelació.

La versió de Pou és la que ha tornat a muntar Iván Morales en la direcció i amb Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Jordi Martínez i Roger Vilà en l’elenc. Són la dona de l’arquitecte, el protagonista enamorat, el gran amic d’ell i el fill de la parella. A les seves mans tenen un text que funciona amb la precisió pròpia d’un quiròfan i que avança com una locomotora. La seva arrencada, pròpia d’una comèdia d’alta escola, és tota una trampa davant el que vindrà després, una bona tragèdia. Perquè aquest món feliç s’ensorra, s’autodestrueix (com fa Vilarasau amb tot el que l’envolta en l’escenografia una mica asèptica de Marc Salicrú) amb una revelació que esquitxa els quatre afectats.

Sotrac emocional

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

Amb una actriu del vol d’Emma Vilarasau queda clar que ella seria la reina de la funció. I així és amb una actuació imperial en la qual dibuixa cada gest del sotrac emocional de Stevie, la dona. Ella és sempre al centre del focus, una cosa que la mateixa direcció de Morales fomenta. Bosch, mentrestant, també arriba a dalt de tot en les seves volcàniques escenes compartides amb la que també és la seva dona en la vida real. Elegir el matrimoni protagonista semblava cantat en aquesta ocasió, malgrat que estiguem acostumats a veure Bosch en un altre tipus de personatges. Martínez despatxa amb facilitat el paper de l’amic una mica sobradet, mentre Vilà encarna el fill eixelebrat, una cosa que potser accentua massa l’intèrpret sobretot amb la seva excessiva gestualitat corporal.

Aquesta notable nova versió de ‘La cabra, o qui és Sylvia?’ carrega amb el dèficit d’un to que, sobretot en la primera part, arriba a provocar el somriure fàcil de l’espectador, i no es tracta d’això. En tot cas hauria de ser un somriure gelat. Perquè Albee ens porta a un carreró gens complaent i de sortida complicada. Deixa caure una bomba –a l’estil de ‘¿Qui tem Virginia Woolf?’, la seva peça més coneguda– que esfondra els fonaments, no tan ferms com es podria pensar, d’entorns aburgesats.