La mort de Sylvain Sylvain deixa els New York Dolls a punt de l’extinció

Steven Morrissey seria ja als anys 80 només Morrissey, el capitost dels Smiths. Morrissey va comissariar el 2004 el festival Meltdown. La seva gran aposta va ser, per descomptat, organitzar una reunió dels New York Dolls, dels que sobrevivien David Johansen (cantant), Sylvain Sylvain (un dels dos guitarristes) i Arthur Kane (baixista). L’actuació va ser un èxit, però menys d’un mes després Kane va morir de leucèmia. Johansen i Sylvain van decidir que ja que s’havia regalat a la banda una segona vida la volien aprofitar malgrat la gerra d’aigua freda, i aquesta reencarnació més que escapçada dels Dolls va funcionar en escenaris i discogràficament fins al 2011.

Un sol d’alegria

Els New York Dolls ressuscitats van actuar al festival Azkena Rock de Vitòria el setembre del 2004. La broma que circulava entre l’afició, mostra de l’escepticisme que generen les exhumacions de conjunts sagrats, era: els New York Dos. Escepticisme infundat per una vegada: la banda va oferir un espectacle devastador i divertidíssim. A un repertori immortal (amb ressenyable aportació de Sylvain) es van afegir la saludable ironia de Johansen respecte del seu personatge i l’alegria que irradiava Sylvain, l’home més feliç del món aquella nit. No era per a menys: després de 30 anys, tornava a ser una estrella del rock-and-roll.

Aquest divendres va transcendir la mort de Sylvain com a conseqüència d’un càncer el 13 de gener, als 69 anys. Ja només queda amb vida dels New York Dolls Johansen, que es va acomiadar del seu camarada en termes molt del grup: «Et trobaré a faltar, vell col·lega. Mantindré els focs de casa cremant. Au revoir, Syl, mon vieux copain». Serien els Dolls uns bala perduts, transvestida carn de tuguri, però a la seva manera sempre els van agradar el glamur i el xampany, sense oblidar que si en una ciutat se’ls va estimar va ser a París .El ball dels New York Dolls amb la parca va començar aviat. Billy Murcia, el primer bateria de la banda, oriünd de Bogotà, va morir en un sòrdid episodi drogota el 1972. Tenia 21 anys acabats de complir i el grup encara no havia gravat el seu primer àlbum. El següent va ser el guitarrista Johnny Thunders, ionqui il·lustre que se’n va anar el 1991. El 1992 li va tocar a Jerry Nolan, el substitut de Múrcia. Després va ser Kane i ara Sylvain.

Jueu del Caire

Sylvain Mizrahi va néixer al Caire el 1951, al si d’una família jueva que va emigrar primer a França i després a Nova York (els Dolls eren exòtics fins i tot en l’origen dels seus membres). Amb els New York Dolls va gravar els dos únics elapés del conjunt en la seva primera vida, l’homònim debut (1973) i ‘Too much too soon’ (’Massa massa aviat’, 1974). El títol del segon sol utilitzar-se com a epitafi de la banda i no per ser un lloc comú deixa de ser una interpretació encertada. 

Baula perduda entre els Rolling Stones i els Sex Pistols, els Dolls van ser com bons visionaris massa dionisíacs, massa sorollosos, massa bruts, massa gamberros i en general massa passats abans de temps. En conseqüència, no van fer fortuna en termes comercials (tot i que influents crítics musicals es van posar als seus peus). I això malgrat ser en un segell discogràfic important (Mercury Records) i comptar com a productors amb Todd Rungren (‘New York Dolls’) i George ‘Shadow’ Morton (‘Too much too soon’), l’home que va fer de les Shangri-Las el més inquietant els ‘girl groups’ de la dècada del 1960, un episodi adorat pels Dolls, que també tenia un gran cor pop. Thunders (majorment solista) i Sylvain (majorment rítmica) van formar un dels grans tàndems guitarrístics de la història del rock-and-roll (no parlem de tècnica sinó de capacitat d’ex-ci-ta-ció; en aquest sentit eren dues fenomenals dinamos humanes) en els dos joiosos motins que van deixar com a llegat discogràfic els Dolls.

Glam de barri

En el pla estètic tampoc el món estava preparat per a ells. Tan lluny de l’androgínia de David Bowie com de les disfresses masculines de The Sweet o Gary Glitter, els dos extrems britànics, els Dolls van encunyar una idea de barri del glam. Semblaven el grup d’un bordell.

Després dels dos desenganys discogràfics, els Dolls es van posar en mans de Malcolm McLaren, futur mànager dels Sex Pistols, a qui no se li va ocórrer res millor per acabar d’enfonsar el grup que vestir-lo de cuir vermell i fer-lo actuar davant d’una enorme bandera de l’URSS. Final de la història.  

Thunders i Nolan van formar llavors els Heartbreakers, potser els tipus d’aspecte més patibulari que mai han trepitjat un escenari i la banda que va corrompre els xitxarel·los del punk londinenc, mentre que Sylvain es va quedar amb Johansen en els inicis de la carrera en solitari d’aquest.

Notícies relacionades

Ana Obregón i el dolor com a coartada

Beth Gibbons i Il Divo, a Les Nits de Barcelona

El 1980 el guitarrista va editar Sylvain Sylvain, lluent disc de rock-and-roll amb ànima superpop que li va oferir dos ‘semihits’, ‘Teenage news’ i ‘What’s that got to do with rock’n’roll’. L’abundància de ganxos irresistibles a l’àlbum en general i en aquestes dues cançons en particular realça la figura de l’artista com a compositor. A aquest tiberi el va seguir el 1981 Syl Sylvain and The Teardrops, encara més enganxós i amb ‘Just one kiss’ com a estendard. Però res. No era moment per als nois dolents amb cor tendre.

Sylvain va passar a aquesta zona d’ombra en la qual no se sap com sobreviuen les llegendes menors (tot i que els ‘royalties’ d’una banda revaloritzada com els Dolls hi deuen ajudar). Per això va resplendir com un sol d’entusiasme a Vitòria.