’Serà el nostre secret’: testimonis contra el tabú

Les estadístiques són estremidores: un de cada cinc menors ha patit abusos sexuals, la gran majoria perpetrats per homes a nenes dins de l’entorn familiar. Sobre aquest pertorbador espai –que falsament creiem marginal i aliè a la nostra realitat– gira la peça documental ‘Serà el nostre secret’, un altre destacable fruit del cicle de teatre verbatim de la Sala La Planeta de Girona que es pot veure en el barceloní Escenari Joan Brossa fins al 31 de gener.

A la seva anterior obra de format similar, ‘No m’oblideu mai’, els intèrprets Marta Montiel i Elies Barberà, acompanyats per Llàtzer Garcia, van tractar l’estigma del suïcidi en adolescents. Després de constatar la relació entre aquest fenomen i els abusos infantils van decidir engegar una nova investigació, aquesta vegada amb la complicitat de la directora i dramaturga Daniela Feixas. Tornen a pujar a escena testimonis reals de víctimes recollits per la companyia. Converteixen les converses en text dramàtic que els actors reprodueixen fidelment, una polifonia de veus que va calant per la seva quotidianitat fins a formar una pesada pedra a l’estómac dels espectadors. Ja ens ho adverteixen a l’obra, no és fàcil enfrontar-se a la combinació de tabús que formen el triangle sexualitat, infància i família.

Montiel i Barberà opten pel vessant més arriscat del teatre verbatim, imitar les gravacions de les entrevistes amb els accents i expressivitats dels seus protagonistes. Perfilant detalls amb minuciositat plantegen un joc de miralls entre testimoni i intèrpret que desencaixa l’apropiació fins a transformar-la en una mena de simbiosi. Ajuda en aquest sentit l’elegant control de l’exposició de la direcció de Freixas, que fuig tot el possible del morbo i la moralina innecessària en un tema com aquest que genera una adhesió instantània. La confidència i la seva força se situen en el centre. A l’obrir les comportes dels seus pesats traumes, els personatges basculen entre complexos sentiments, dissociacions i altres mecanismes que la ment construeix per defensar-se de l’inexplicable.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La intimitat de la catarsi

Com ja passava en el Lliure amb l’adaptació del llibre Instrumental del músic i activista per la causa dels abusos James Rhodes, la col·lisió amb la matèria es produeix des de la intimitat. El descobriment s’enfronta a les barreres de silenci d’una societat incapaç d’acceptar la seva vergonya i que, en conseqüència, no posa els tallafocs adequats. El dispositiu se’ns presenta gairebé despullat, qualsevol complement escenogràfic de més podria resultar artificial i fer més evident la representació, trencant així el fràgil equilibri en el qual es mou tot el temps l’obra. Tot això augmenta l’espai compartit amb el públic, proximitat per moments asfixiant que només s’esbomba gràcies a la sensibilitat de les intervencions musicals d’Èric Serrano. Cada funció, a més, està acompanya d’un col·loqui posterior amb experts en la matèria, més dosi de realitat per apuntalar la catàrtica conscienciació a què s’arriba.