‘Sea shanties’, els mariners borratxos triomfen a internet

Allà podeu veure-hi un munt de joves per sota de la trentena gravant-se a si mateixos mentre coregen cants ritmat bicentenaris sobre perseguir balenes al cap d’Hornos i beure glops d’un rom més ardent que la peülla de Satanàs. És un fenomen bastant sorprenent, en l’origen del qual es troba un cantant escocès de 26 anys anomenat Nathan Evans, que, buscant una manera de combatre el tedi en ple confinament, es va unir el mes de març passat a TikTok per compartir la seva música.

¡Gran ‘hit’ a la vista!

Durant mesos, Evans va estar publicant vídeos amb versions de cançons de Bob Dylan i del folklore escocès, amb una discreta mitjana de 10.000 visites per cada gravació, fins que a mitjans de juliol, a petició d’un dels usuaris de la xarxa social, va interpretar el tradicional ‘shanty’ ‘Leave her, Johnny.’ I de sobte, bum, ¡per aquí bufa!; en pocs dies, el vídeo va atraure més d’un milió de persones. El millor, de tota manera, està encara per arribar.

A finals de desembre, després de comprovar que cap dels seus acostaments a altres gèneres obtenia ni de lluny la mateixa resposta que els seus cants ritmats, Nathan Evans va pujar a la xarxa la seva versió de ‘The Wellerman’, una emocionant cançó neozelandesa sobre un mercant que entre el 1830 i el 1840 aprovisionava els vaixells baleners a la costa sud d’Austràlia. I TikTok va embogir. La gravació va superar els quatre milions de visites i, el que és encara més interessant, va empènyer desenes d’usuaris a embarcar-se en l’aventura d’interpretar ‘shanties’. Alguns van aprofitar les possibilitats tècniques de la xarxa social per unir les seves veus (i els seus instruments) a la gravació d’Evans, amb resultats fascinants, i el fenomen es va estendre a Twitter i, finalment, a tota internet.

TikTok té ara un espai oficial dedicat específicament als cants ritmats (ShantyTok) i l’etiqueta #seashanty ha generat ja més de 73 milions de visites. Una barbaritat. Però, ¿a què es deu aquesta sobtada febre per les cançons que entonava la marineria en la remota època de la navegació a vela? Potser que en temps d’inquietud com els actuals pren un sentit especial allò que va escriure Herman Melville que «al mar contemplem la imatge de l’incomprensible fantasma de la vida». O potser és només que els joves s’han adonat que, com apunta Miquel Pérez, «cantar ‘shanties’ amb amics és una cosa molt sàvia».

El Pony Pisador

Miquel Pérez és un dels components del quintet El Pony Pisador, probablement l’únic grup català (i un dels poquíssims a Espanya) que ha fet dels ‘sea shanties’ una part nuclear del seu repertori. La seva afició als cants ritmats és, en qualsevol cas, bastant anterior a la tendència ‘tiktoker’ i té a veure amb l’interès pels bucaners. «Vam descobrir els ‘sea shanties’ buscant a internet quina era la música dels pirates, perquè érem fans de ‘Pirates del Caribe’ i [l’anime] ‘One Piece’», relata Adrià Vila, que afegeix amb sorna: «De la mateixa manera que el folk irlandès el vam descobrir perquè era música de hòbbits» (nota al marge: el Pony Pisador és el nom d’un hostal que apareix a ‘El senyor dels anells’).

El grup, que a més de cançons marineres interpreta música cèltica, iòdel, havaneres i cants harmònics mongols, està a punt de publicar el seu tercer elapé, ‘Jaja Salu2’, que inclourà, avança, «un parell de ‘shanties’ amb lletra en català», una cosa que ja han fet anteriorment en peces com ‘Tot és part de ser un pirata’ (adaptació de ‘Being a pirate’, del Don Freed) i ‘Desperta, Jordi (‘Leave her, Johnny’).

Com es veu, l’aproximació que El Pony Pisador fa al gènere és essencialment lúdica i gens purista (a ‘The Saucy Arabella’ barregen el ‘sea shanty’ amb el bluegrass, la música irlandesa i el cant tirolès sense despentinar-se), però darrere de la seva proposta hi ha també un rigorós treball de recerca i un lloable afany pedagògic, tal com s’adverteix al canal de Youtube de la banda, que inclou, a més dels seus propis clips i actuacions, vídeos de divulgació de les diverses formes de música tradicional. I, sí, també n’hi ha un dedicat a la història dels ‘sea shanties’.

Crida i resposta

Si bé en l’actualitat és corrent utilitzar l’expressió ‘sea shanty’ per al·ludir a tota mena de cançons marineres, en origen (en els segles XVIII i XIX) els cants ritmats eren un tipus molt específic de cant de treball que s’interpretava sempre a capella i en un format de crida i resposta; és a dir, una veu principal cantava un vers, sovint improvisant la lletra, i la resta d’homes (en aquella època els llocs de treball a bord estaven vedats a les dones) responien a cor, de manera que els resultava més fàcil coordinar els esforços en el moment de desenvolupar la tasca.

Els ‘sea shanties’ tenien formes variades en funció de l’activitat que haguessin d’acompanyar: llevar àncores, hissar les veles, moure el cabrestant, buidar aigua, pujar les xarxes... Quan a finals del segle XIX es va generalitzar la navegació a vapor, els cants ritmats van començar a desaparèixer de les cobertes dels barcos al temps que escriptors del calibre de Herman Melville, Rudyard Kipling o Robert Louis Stevenson (el cèlebre «quinze homes al cofre del mort...» de ‘L’illa del tresor’ se’l va inventar totalment) consolidaven la idea romàntica de la cançó marinera com a gènere poètic.

Entrat el segle XX, els ‘sea shanties’ van passar a ser objecte d’estudi dels folkloristes i a colar-se en els repertoris de titans de la cançó popular i la música folk com Woody Guthrie (que va fer popular el cant ritmat ‘Blow the man down’, en el qual, d’altra banda, es basa el tema principal de la sèrie d’animació ‘Bob Esponja’) i Pete Seeger, que va fer una adaptació del ‘shanty’ ‘Pay me my money down’ per a The Weavers que va ser recuperada fa uns anys per Bruce Springsteen. Altres destacats artistes de l’espectre pop i rock també han protagonitzat sonades incursions en el gènere, ja sigui a través de versions o de composicions pròpies. És el cas de Tom Waits (‘Hoist the rag’), els Sex Pistols (la molt obscena ‘Friggin’ in the riggin’’, més val no traduir-ho), The Pogues (‘South Australia’, ‘The Greenland whale fisheries’...), Roger McGuinn (‘Haul away, Joe’), The Decemberists (‘The mariner’s revenge song’), King Creosote (‘Bluebell, cockleshell, 123’) i mil més.

Cants ritmat en l’era del ‘gaming’

Notícies relacionades

Cinc ‘sea shanties’ per iniciar-se en el gènere

Barcelona, capital de la innovació social

Bastant més ortodoxa és la lectura que en fan The Longest Johns, un jove quartet de Bristol que canta ‘shanties’ a capella i que, abans de la febre TikTok, es va ocupar d’adaptar el gènere al món d’internet fent concerts per a Youtube i vídeos de ‘gaming’ per a Twitch, en els quals coregen cants ritmat mentre juguen al ‘Sea of Thieves’. De fet, The Longest Johns van ser una influència determinant per a El Pony Pisador a l’hora de decidir-se a solcar el mar dels ‘sea shanties’. «Vam veure el seu vídeo de ‘Haul away, Joe’ i vam decidir imitar-los», admet Ramon Anglada.

En realitat, van fer bastant més que això: van anar a veure’ls actuar al Festival Internacional de Sea Shanty de Falmouth, a Cornualla, van travar amistat amb els seus membres i van acabar gravant junts la preciosa balada marinera ‘Northwest passage’, de Stan Rogers. Recentment, i veient com han evolucionat les coses, els dos grups han obert compte a TikTok, on l’escocès Nathan Evans triomfa ara amb una versió del clàssic ‘Drunken sailor’. Aquell ‘shanty’ que explica què es pot fer amb un mariner borratxo a primera hora del matí.