Perifèrics i consumibles
Els (quatre) detectius salvatges
Pepe Da-Rosa va tenir la seva pròpia línia de producte musical a mitjans dels setanta. En els singles i cassets que comercialitzava RCA pels Simagos i les gasolineres del cap de Gata al de Finisterre, José Da-Rosa Villegas (d’estirp conceptista, per tant) oferia les seves coses i casos en vers, ‘Las cosas de Pepe Da-Rosa’, numerades al ritme de l’actualitat. Tenia una franquícia. Com ara ‘Fast and furious’, vaja. Va cantar a l’aparcament, als trasplantaments, a les insolències del Tenorio, als terminis i a les lletres per pagar, les secretàries i els modismes de la llengua. Eren molt variats els interessos del poeta Da-Rosa (és una rosa és una rosa). Tot ho posava en vers: un cant al llagostí, una declaració d’amor, el futbol romà, l’elefant amb allada (sí, l’elefant), les bacanals (sí, les bacanals), els llangardaixos de ‘V’, la costa de gener, la xafarderia femenina i el taló de Aquil·les. Amb les seves sevillanes, els seus tangos de Cadis i els seus fandangos de Huelva.
Però si la posteritat ha de recordar Pepe Da-Rosa com a poeta d’ocasió, cronista (no tronista) televisiu i social, i narrador no fiable (el que digui Booth) de la Transició més casposa castissa, serà sobretot per les copletes que va dedicar als quatre detectius de les sèries dels setanta: Kojak (Telly –‘marineri’‒ Savalas allò del camió de xirimoies), Colombo (gavardina bruta i puro rellepat per a un cas amb tongo), Banacek (xulet convocat perquè acaben de robar al xalet) i McCloud (en implacable rima amb ‘atracao’).
En el ‘single’ que conservo escriuen malament el cognom de dos detectius, hi ha més errates que en la primera edició del Quixot, més faltes que en un partit de futbol de tercera regional, modismes estridents i versos de molt dubtosa poeticitat (el que digui Jakobson). Però també hi ha troballes impagables, descripcions ¿clavades?, estrofes intrigants, jocoses associacions, divertits jocs de paraules, recursos molt ben portats. Era llest aquest Pepe. I arriscava. El més salvatge d’aquests detectius arriba quan ha de quadrar el vers d’un del seus quintets o el que sigui (el que digui Quilis): per rimar amb ‘permiso’ es treu de la màniga de l’esmòquing de mag un cultíssim ‘occiso’ com la copa d’(una caixa de) un pi. I allà ens deixa el poeta detectiu salvatge: amb les seves coses i occisos de riure. Ah, si esperaven aquí Roberto Bolaño, posin la pel·lícula de mags delinqüents ‘Ara em veus...’, en què el personatge de Woody Harrelson llegeix al seu sofà ‘Els detectius salvatges’. No esperin el 2666. Per si de cas.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
