Retorn a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 amb Marsé, Ruiz Zafón i Benet i Jornet

Ara, en aquestes dates d’intensitat preelectoral, s’acaben de veur implicats pòstumament en l’última polèmica sobre qui té de dret a considerar-se escriptor català. Una d’aquestes qüestions que reapareixen cada cert temps i que va arribar el seu zenit amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt el 2007 respecte al que és i no és literatura catalana: la que està escrita en aquest idioma o la que també es produeix al territori.

L’espurna va saltar dimarts en una comissió de l’Ajuntament de Barcelona a causa de la proposta de Ciutadans de dedicar un homenatge a Marsé i a Ruiz Zafón, una petició diguem-ne contaminada per una intencionalitat política. En la resposta a aquest prec, el procediment habitual del qual suposa acceptar-lo o no, Joan Subirats, tinent d’alcaldia de Cultura, va aprofitar per anunciar que ja s’estava treballant en aquest tema. La tercera carambola va arribar per Twitter, on la filla de Benet i Jornet, potser amb escassa etiqueta, va criticar al consistori l’absència del seu pare, mort l’any passat, posant èmfasi en la presència de dos autors catalans d’expressió castellana. Hores després, el consistori anunciava que també dedicaria un homenatge al dramaturg.

Honors per a tothom

«Hem tingut contacte amb les editorials dels dos escriptors i en el cas de Marsé l’alcaldessa i jo vam parlar directament amb la seva filla Berta, al funeral de l’escriptor, sobre la possibilitat de rendir-li homenatge», explica Subirats, que vol assenyalar que el fet que estiguin organitzant aquests dos reconeixements no implica que no treballin en el d’altres autors. «Per part nostra no hi ha problema. No estem dient que uns sí i d’altres no». En el cas de Benet i Jornet, la seva ‘barcelonitat’ està profundament acreditada. Va habitar i va portar a les seves obres una geografia popular entre Sant Antoni i la Rambla –la mateixa de Vázquez Montalbán, Maruja Torres, Terenci Moix i, ves per on, també la de Subirats, que va passar la seva infància allà.

Abans d’aquest episodi, el desembre passat, en la comissió de Cultura del Parlament, Ciutadans va proposar rendir homenatge a Marsé i a Zafón però la iniciativa no va seguir endavant per l’oposició d’ERC i JxCat. Jenn Díaz, escriptora bilingüe i diputada d’ERC, va acusar el partit taronja de «fer política amb noms i cognoms».

Factors idiomàtics i polítics

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El debat sobre què és la literatura catalana es transforma amb els diferents punts de vista i té en compte els factors idiomàtics però, en ocasions, hi tenen més pes els polítics. Laura Borràs, que a més de candidata a presidenta de la Generalitat és filòloga catalana, va concloure a Twitter aquesta enèsima irrupció del debat recolzant la idea que no hi ha la literatura catalana en castellà. Discutible. Domingo Ródenas de Moya, catedràtic de Filologia a la Pompeu Fabra, li dona la raó a Borràs només en la mesura que ‘català’ suposa un adjectiu idiomàtic. «En aquest aspecte no hi ha discussió –explica–, però les coses no són tan senzilles perquè Catalunya és, es vulgui o no, un territori bilingüe. Potser ho ha sigut històricament per imposició, però això no invalida la realitat. El debat adquireix complexitat amb la pregunta d’on col·loquem l’obra en català d’autors com Vázquez Montalbán i Mendoza». I recorda que la història ve de lluny, dels temps de Juan Boscán (o Joan Boscà), un dels grans poetes renaixentistes de la llengua castellana que va néixer, va viure i va morir en la Catalunya del segle XVI.

Gasiveria local

Sigui com sigui, la idea del que és català o no en literatura ha funcionat sempre com un reactiu en aquesta concepció política líquida en què ens trobem. Serveix per detectar on es troben les persones que els citen perquè els autors no són llegits i apreciats per la seva obra, sinó que més aviat són utilitzats com a projectils. Jugant a aquest joc, Carlota Benet va haver d’admetre que al seu pare no li han faltat els reconeixements (la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). «Ha sigut molt premiat i, de fet, la professió tant catalana com castellana l’ha tractat bastant bé», va reconèixer. ¿Va passar una cosa semblant amb Juan Marsé? No, ni de lluny. Marsé amb prou feines va ser reconegut localment amb la medalla d’or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002) davant diversos premis internacionals o el Cervantes. Andreu Jaume, editor de l’autor, creu que sota la concepció «escolar» del que es considera o no literatura catalana s’amaga «un menyspreu institucional des dels temps de Pujol per la literatura en castellà escrita a Catalunya, amb noms com Marsé, Gil de Biedma i Barral. Hi ha una misèria moral en el fet de no reconèixer aquesta riquesa cultural».