Elia Barceló: «Als puticlubs hi ha noies esclavitzades i mirem a un altre costat»

«Havia de passar abans o després i podia haver sigut un virus molt més letal. Tots els que estimem la ciència-ficció hem llegit i vist pel·lícules i imaginat coses moltíssim pitjors», afirma l’alacantina Elia Barceló (1957), referent del fantàstic, des de prop del seu Elda natal, on recala uns dies arribada d’Innsbruck (Àustria), on viu, abans de viatjar a Barcelona per participar, divendres, en una taula rodona de BCNegra juntament amb Rosa Ribas i Marcelo Luján. Pandèmia al marge, el 2020 va ser un bon any per a ella: va guanyar el Premi Nacional de Literatura infantil i juvenil i va debutar a la novel·la negra, amb ‘La noche de plata’ (Roca).

Hi aborda els abusos i l’explotació de menors, després de veure la crua realitat de casos com el de Natascha Kampusch (deu anys sotmesa al seu segrestador) o els més de 3.000 nens de l’orfenat austríac Wilhelminenberg violats durant 30 anys. «És el pitjor crim en la jerarquia del salvatgisme o la monstruositat. No puc entendre que hi hagi adults, en molts casos gent de pes dins de la societat, que siguin en xarxes de pornografia infantil i paguin per fer barbaritats a nens. Els nens són el nostre futur. En el món animal protegir a les cries és en els gens», afirma Barceló, professora i filòloga a més d’escriptora amb 25 novel·les a l’esquena, una dotzena d’aquestes, juvenils.

«I se’n parla poc, com del suïcidi, quan hi ha 4.000 suïcidis a l’any a Espanya. Són temes tabús. A la gent li agrada llegir novel·les d’assassins en sèrie quan estadísticament n’hi ha molt pocs. En canvi hi ha moltes desaparicions, 5.500, la meitat, de menors». No en va, la protagonista de ‘La noche de plata’, Carola Rey Rojo, és una policia de 60 anys complerts, especialitzada en segrestos i homicidis infantils, que s’agafa un temps sabàtic després de la mort del marit i un cas que no acaba bé. Accepta taxar una valuosa biblioteca d’un ric marxant mort de Viena. Allà, en un mercat ambulant nadalenc, va desaparèixer temps enrere la seva filla de vuit anys, i el seu amic i col·lega Wolf investiga la troballa del cadàver d’un nen en un jardí.

   

«Crec que es parla poc de l’abús perquè ens sentim culpables per no fer res per evitar-los. Sabem que hi ha noies esclavitzades als puticlubs de carretera i mirem cap a un altre costat. És per vergonya col·lectiva», diu, i insta a estar alerta per detectar casos al nostre voltant i visibilitzar-los, perquè «la major part de violacions i abusos els cometen gent de la família i pròxima a la víctima».

Barceló considera que «per a la família és moltíssim pitjor una desaparició». «Perdre un fill és horrible, ha de ser el pitjor, el més antinatural, però permet fer el dol. En canvi, l’esperança és una bestiola molt resistent quan no saps si és viu o no. Penses si li estaran fent mal, si es preguntarà per què no l’ajudes...».

Notícies relacionades

Santiago Díaz, d’una fossa sèptica a un triple segrest

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

Tot i que ara treballa en una altra trama negra «menys fosca i més mediterrània», no descarta tornar a la Carola, una dona normal, independent, forta i de seixanta anys. «A tot arreu sembla que només importa que prima estàs o quants músculs tenen ells o si un es fica al llit amb un altre. I als 60 sembla que només pots ser una àvia dolça. Això no és així –defensa amb rotunditat–. A aquesta edat, en l’etapa final de la vida laboral, acabem de recuperar la nostra llibertat, amb fills grans o sense ells. Comences a pensar què fer amb els anys que et queden. Si estàs sola, viuda o separada, penses si et vols embolicar amb un altre, si val la pena entregar la teva llibertat a canvi de companyia. Penses com afrontaràs la mort quan arribi, si deixaràs herència als teus fills o ho gastaràs per viure bé... Són coses serioses que pensen milions de lectores. És com amb la menopausa, un altre tabú. És absurd que encara es pensi que ja no existeixes o no interesses sexualment».

La novel·la també recorda que la cultura no és cap antídot contra la maldat. «No garanteix res. Només s’ha de veure que cultes que eren molts nazis. Pots disfrutar Mozart i ser un fill de puta –alerta–. És com un ric, que pot pensar que no hi ha res que no sigui al seu abast, que pot fer el que vulgui sense responsabilitzar-se’n, aquest és un dels orígens del mal. Tenir diners no et fa millor persona. Sinó, mira Trump, firmant sentències de mort abans d’anar-se’n. Ho ha fet perquè podia, per donar-se el luxe».