La fascinació del crim perfecte

Com robar un banc

El volum és una exhaustiva i documentada miscel·lània, una ‘Travesía por crímenes reales e imaginarios’, com bé resa el subtítol, que repassa detectius i assassins, escriptors d’ahir i avui, llibres i llaços amb pel·lícules i sèries. Lozano també dona claus de coses que va aprendre gràcies a la novel·la negra. «Em quedo amb la recepta per a un crim perfecte que brinda Scott Turow a ‘Inocente’ i amb la clau per atracar amb èxit un banc que va compartir Jo Nesbo en una entrevista. Una i l’altra unides per l’ocupació de drogues en un equilibri perfecte», compta hores abans de presentar el llibre aquest diumenge 24 a una xerrada de BCNegra. Per a curiosos, va ser un pres que va revelar a Nesbo, en una xerrada a una presó, el secret del robatori: «encertar amb la dosi exacta de la droga que es decideixi ingerir», un tranquil·litzant pot adormir-te i un excitant, portar-te a provocar una carnisseria... 

A ‘Lo leo muy negro’ indaga en per què ens fascina tant el crim. «Tot crim és una transgressió i per tant una caiguda al costat fosc que ens desconcerta, repel·lint-nos i atraient-nos de manera simultània. I gairebé tots, per brutals i matussers que puguin arriba a ser, enclouen un enigma complex (quin cúmul de circumstàncies, personals, socials, ambientals..., va portar a la seva execució) i ens conviden a preguntar-nos com hauríem reaccionat nosaltres en aquest precís context –assenyala. Qualsevol persona té problemes i frustracions, està sotmesa a estrès o lamenta carències, alguns pateixen mal d’amors o no arriben a final de mes... ¿fins on pots arribar sense explotar? ¿Per què uns creuen la línia i d’altres no? El crim llança interrogants que ens interpel·len d’una manera molt profunda».

El pacte faustià de Capote

Lozano, que dirigeix la col·lecció ‘Serie Negra’ d’RBA, recorre casos reals i literatura negre criminal. Entre els clàssics s’atura al ‘true crime’ per excel·lència, ‘A sangre fría’, «el pacte faustià de Truman Capote» sobre la matança d’una família a un poble dels EUA. «Durant l’elaboració del llibre es va comportar de manera miserable amb un dels assassins, Perry Smith, insuflant-li ànims mentre que en privat desitjava que les apel·lacions a la seva sentència de mort fracassessin per poder acabar el llibre d’una maleïda vegada. I és com si hagués venut la seva ànima al Diable a canvi d’una obra mestra. L’aconsegueix però pel camí perd la seva humanitat, mai recupera un grau tan alt d’inspiració i acaba rebutjat per col·legues i amics davant les seves constants indiscrecions».  

Els jonquis de la biblioteca

Al mateix autor lI va sorprendre un dels increïbles casos, exemple que la realitat supera la ficció. «Em va semblar meravellosa la peça que li va dedicar Gay Talese al cos de detectius que la New York Public Library de Nova York va tenir a sou durant els anys 50 i 60, especialitzats en el rastreig de llibres. Cada any milers d’exemplars no eren tornats als mastodòntics dipòsits de la biblioteca de la Cinquena Avinguda i, tot i que la majoria dels casos responien a badades, darrere també hi havia nombrosos jonquis que venien els exemplars sostrets sota l’ajuda de diversos carnets falsos per finançar la seva addicció. Si volen conèixer la història de la cleptòmana que va atresorar 1.200 novel·les romàntiques, hauran de llegir el llibre», desafia Lozano, autor de nombroses entrevistes en profunditat amb grans de la novel·la negra, entre ells, Harlan Coben, Philip Kerr, Petros Márkaris...

La dona que donava mala vida a Ellroy

«Per molt ben preparada que portis una entrevista, un condicionant és sempre l’humor (i, per tant, la predisposició) amb què s’ha despertat l’autor. Vaig agafar molt creuat James Ellroy, tot i que en una segona trobada es va redimir.» I li va demanar disculpes, confessant-li l’autor de ‘La Dalia Negra’, cèlebre pel seu art en incomodar els seus interlocutors, que en aquell temps hi havia una dona que li donava «molt mala vida». «Tampoc va tenir el seu millor dia Richard Price, a qui vaig visitar al seu domicili de Harlem, tot i que vaig intuir que estava rabiós perquè li acabaven de rebutjar un pilot televisiu», revela.

Però no tots van ser tan temibles. «A l’extrem oposat, els més encantadors amb diferència han sigut John Connolly i Sue Grafton». Connolly, a més de portar-lo amb cotxe a l’hotel després de l’entrevista, «és conegut per portar regals a la gent de la seva editorial i als periodistes amb qui ha estret llaços». «I Grafton, amb qui vaig fer una mini gira d’actes en un curt període de temps, em va deixar parat quan, abans de la tercera entrevista amb públic, em va passar uns apunts amb preguntes per diversificar una mica els temes als que devia estar ja farta de respondre’m».

Per a aquest bregat expert «el tan esbombat ‘boom’ de la novel·la negra no ha sigut a nivell de vendes sinó de producció, d’oferta, i no de lectors. L’èxit planetari de certs noms, com Stieg Larsson o, més recentment, Joël Dicker, potser han portat a confusió, fent-nos creure que aquí es llegeix novel·la negra a mansalva.» «Abunden segells i autors meravellosos, per descomptat, però el mercat està saturat de mediocritat i oportunisme. El gènere és molt sensible a les modes i a les rèpliques degradades. Es van obrir els braços a qualsevol nòrdic per una qüestió de passaport i no de talent, per exemple. Però imagino que aquesta invisibilitat de molt del bo per l’allau permanent és extrapolable a tota la literatura», opina qui al llibre dissecciona a «asos» del gènere com Fred Vargas, Dennis Lehane, Ian Rankin o John Verdon.

El llaç entre Hitler i el terrorista

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Lozano també reuneix pinzellades d’història. Una d’elles explica l’enginyós llaç que ‘uneix’ Hitler i Mad Bomber, «un terrorista que va terroritzar Nova York sembrant-lo d’artefactes explosius». «Als anys 50 el psiquiatre James Brussel va jugar un paper crucial en la detenció de Mad Bomber, de qui va aventurar un retrat que es va revelar impecable. ¡Va encertar fins i tot en la seva afició pels vestits creuats! El 1943, el seu col·lega Walter C. Langer havia completat un informe sobre la ment de Hitler, en qui va entreveure l’escalada de la seva crueltat i el seu suïcidi final –detalla-. Langer va partir d’una personalitat coneguda i va anticipar el seu comportament, mentre que Brussel va partir del comportament d’un criminal i després va deduir quin tipus de persona era. Brussel ho va anomenar ‘psicologia inversa’. Avui l’anomenem ‘profiling’’”.

Per a més història, la de l’espiritista Arthur Conan Doyle, que «es va mostrar avançat al seu temps» a l’entendre que el detectiu del futur, «enfrontat a psicosi i paranoies no podia escapar-se d’addiccions d’alt risc». Va enganxar Sherlock Holmes, recorda Lozano, a injeccions d’una solució de cocaïna al 7%.