‘Els subornats’: projectar preguntes

La nova obra de la companyia La Ruta 40, dirigida per Lurdes Barba, actua de plat fort del cicle que la Sala Beckett dedica a la dramaturga Lluïsa Cunillé. Sense l’estret binomi Sala Beckett i Lluïsa Cunillé, la dramatúrgia catalana, les seves maneres i la seva actual hegemonia serien diferents. L’autora torna al nou local del Poblenou amb magnificència, amb un cicle de dos nous muntatges, lectures dramatitzades i activitats entorn de la seva obra. La Ruta 40 presenten a la sala de baix ‘Els subornats’, escrita especialment per a la companyia i dirigida per Lurdes Barba, gran coneixedora de l’univers Cunillé, artífex d’èxits seus com ‘Barcelona, mapa d’ombres’.

Fragments de la pel·lícula homònima de Fritz Lang de 1953 ens donen la benvinguda a la pretèrita sala de projecció d’un cine a punt de tancar per falta d’espectadors. Per aquest escenari vetust i estanc –recreat amb detall amb algunes peces de la col·lecció personal del crític de cine Jaume Figueras–, desfilen personatges impenetrables disposats ‘in media res’, els antecedents i futur dels quals haurem d’imaginar. De nou, aquest exercici tan cunillesc de transformar l’espectador en una mena de ‘voyeur’ desarmat davant enigmes oberts en canal. L’autora tampoc oblida aquest toc de reflexió ètica que acostuma a sacsejar els personatges, i també certa dimensió social que cobra pes en els últims temps. Històries més enganxades als drames humans que generen les crisis del sistema camuflades de progrés. Un argument que tracti els dubtes morals d’un polític davant la seva gestió pot sonar a ciència-ficció, però mai els personatges de Cunillé van voler xipollejar el fang dels llocs comuns, i aquí tampoc passa.

La direcció de Barba sí que tendeix a buscar cert ancoratge en el naturalisme imprecís de les situacions, o en l’ambientació que reconstrueix al detall les acotacions. Els diàlegs s’ofeguen a l’intentar connectar-se amb la versemblança d’unes situacions fumejants d’estranyament i riques en silencis pinterians tractats amb incomoditat. Només Alberto Díaz amb el personatge del projeccionista aconsegueix aixecar un mur d’hermetisme i distància que encaixa com la peça mestra d’un engranatge que no busca connectar els seus mecanismes. Les seves accions, rutines i costums pertanyen a aquest univers de criatures la lògica del qual és un treball d’artesania del misteri.

Les altres Cunillé

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Lluny de buscar tancaments o conclusions, l’obra sembla voler escapar-se de si mateixa en la seva part final. Una última injecció de matèria onírica entre la irrealitat projectada del cine i l’acció dels personatges, alè poètic que tampoc aconsegueix treure la proposta de la seva zona de confort. Solucions ben diferents de les que practica Albert Arribas en una altra de les obres de Cunillé que veiem aquests dies, ‘El jardí’, llegida i muntada com si fos un mitjó del revés, subvertint moltes ortodòxies de la interpretació i la posada en escena.

Completa el cicle una petita joia del camarada dramaturg de l’autora de Badalona, Paco Zarzoso. Celebren els 25 anys de la seva companyia conjunta, L’Hongaresa, amb la peça autoficcional ‘Piedra y encrucijada’. Es tracta d’un inesperat ‘harakiri’ escènic com poques vegades s’ha vist, amb l’autor en escena aguantant el ruixat de la seva escriptura autolesiva. De raons per anar a la Beckett no en falten, aquesta setmana.