Ibon Martín: «L’odi i la venjança poden convertir una persona en un monstre»

Com a bon basc, Ibon Martín (Donosti, 1976) es va llançar a la muntanya i, en el seu cas, després de provar amb el periodisme, a editar les seves pròpies guies de viatge del territori. Es va llançar després al ‘sirimiri’ de la literatura amb una narració històrica, ‘El valle sin nombre’, però quan es va calar fins als ossos i va conquerir el públic va ser quan va començar a cometre assassinats en quatre entregues de ‘Los crímenes del faro’. Va encunyar la novel·la de suspens ‘euskandinau’ i, després de l’èxit de ‘La danza de los tulipanes’ (50.000 exemplars venuts) participa aquest dijous en una taula rodona de BCNegra amb Juan Ramon Biedma i Ángel Vallecillo i presenta ‘La hora de las gaviotas’ (Plaza&Janés), un altre cas per resoldre que ens porta fins a Hondarribia el dia de la celebració de l’Alarde, el 8 de setembre de 2019, festa patronal i un d’aquests «anacronismes» en el qual les dones no són ben rebudes per desfilar entre la tropa.

¿Ja sap que no el faran fill predilecte d’Hondarribia?

Ja. L’Alarde és una cosa que causa vergonya. I el més sorprenent és que moltes noies estan també en contra de la participació de la dona i esbronquen les tropes mixtes. La pedagogia que s’ha fet en aquest poble en els últims anys és més de confrontació que d’una altra cosa. Em venia de gust començar allà la novel·la, amb aquesta tensió, amb aquesta càrrega d’odi un dia que hauria de ser de celebració, i amb l’assassinat cruel i despietat d’una dona.

I no serà l’últim, com mana la tradició de la novel·la negra. L’odi és gasolina per a vostè. 

L’odi i la venjança, que van de la mà i es poden desbordar convertint una persona en un monstre.

L’acció es desenvolupa en 16 trepidants dies i no deixa alè al lector. És dels que els agrada atrapar-lo i tirar la clau. ¿Com ho fa?

Per mi, i per qualsevol escriptor de novel·la negra, és bàsic no deixar caps per lligar. Totes les històries paral·leles que vas obrint s’han d’anar tancant amb una bona lògica, perquè el lector no et pugui cridar l’atenció. I perquè el que ha començat molt amunt no decaigui. Faig un cronograma enorme, amb moltíssims pòstits, i busco que la tensió estigui repartida al llarg de les pàgines. Sempre treballo des d’una localització, en aquest cas Hondarribia. A partir d’allà indago sobre què m’encaixa en aquest escenari transfronterer, que és molt diferent a la novel·la anterior, que era a Urdaibai en un mes de novembre i desembre.

Perquè res en la investigació policial grinyoli, ¿l’ajuden els seus amics de l’Ertzaintza?

Tenir l’assessorament de veritables professionals és clau. Tinc una xarxa d’ertzaines a qui vaig consultant segons el tema. Des de salvament fins a seguretat ciutadana, passant per investigació i per llocs de comandament a comissaria. Depèn del dubte que tingui recorro a un o a un altre. Fins i tot els faig dubtar: ‘Tant de bo a algun malfactor no se li ocorri això que exposes perquè no sé quina resposta hi donaríem’, m’han arribat a reconèixer.

¿En qui s’inspira la sotsoficial Cestero?

Ane Cestero té una mica d’aquí i d’allà. Té coses de mi i de gent del meu entorn. Entre ella i la Julia, la seva companya, m’hi veig molt reflectit. 

Li resulta molt còmode, diu, escriure des del punt de vista d’una dona. En aquest cas per denunciar el masclisme, la intolerància, la intransigència.

Són els grans càncers d’aquest món. Que tantes actituds masclistes continuïn enquistades, com a pare d’una nena de 6 anys, em preocupa. Si dins de l’entreteniment d’una novel·la podem denunciar això, millor.

¿Entreveu una llarga vida a la novel·la ‘euskandinava’?

De moment ho disfruto. Per a mi aquest terme ve de la novel·la negra, amb un punt molt social, com és l’escandinava, que hem adaptat a un altre paratge i a un altre clima, segons es miri, bastant hostil, amb racons bastant solitaris i abruptes, com Euskadi. L’èxit amb els lectors està demostrat, així que continuarem matant gent. 

¿Li han dit que en aquests temps de confinaments perimetrals llegir-lo és una manera de viatjar?

Moltes vegades, quan estic llegint una novel·la, busco mapes a Google del lloc on s’ubica. Però quan escric jo intento anar més enllà. Vull que tot estigui tan profusament descrit que el lector no necessiti aquesta foto perquè ja l’hi dono jo. I un mapa fins i tot. Potser perquè vaig començar fent guies. L’objectiu és que algú que no conegui Hondarribia i llegeixi la novel·la camini per la pujada del carrer major fins al castell i ho reconegui com si hi hagués estat abans.

El que potser molts dels seus lectors no saben és que sí, es documenta sobre el terreny, però després deixa la costa basca i escriu a la Costa Daurada.

Sí. I de fet li diré que m’inspiro millor a la Costa Daurada que al Cantàbric. En concret a Mont-roig del Camp, al Baix Camp. No sé ben bé per què, si pels entorns o pels horaris. A Donosti escric en una biblioteca, en una cafeteria, de vegades me’n vaig a la Concha amb una llibreta..., però a Mont-roig del Camp me’n vaig a la platja a trenc d’alba, em banyo, m’assec en un xiringuito que no obre fins al migdia i durant cinc hores estic jo sol, amb el mar i les gavines, i d’allà van sorgint els textos. És perfecte posar distància física del lloc sobre el que estic escrivint. La meva ment treballa millor, i sí, la majoria de les meves històries sorgeixen a Mont-roig del Camp.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com és la seva relació amb les gavines?

D’amor-odi. Queden bé al cel, amb els seus gralls, amb aquesta rialla que deixen anar. Però quan ets a la platja o passejant pel port és una altra cosa. Ara ja rebusquen a les motxilles dels banyistes. Donen un toc mariner al paisatge, però quina tensió quan les tens a tocar, amb aquesta mirada feréstega i desconfiada. A Donosti visc a prop del mar, però no a la vora, i em desperten cada matí. Nien a la teulada d’una escola que tinc davant de casa meva. Les sento molt abans que arribin les criatures. Són el meu despertador.