Miquel Barceló: «La meva obra és una suma d’errors amb una coherència involuntària»

Quan l’editorial Gallimard li va proposar il·lustrar ‘La metamorfosi’ vostè va entendre que li encarregaven treballar amb l’obra del mateix títol d’Ovidi.

Sí, durant un any o més pensava que volien que fes Ovidi. Fins i tot em vaig emportar l’Ovidi en un viatge. Però, ¿sap què?, no passa res, sempre està bé llegir Ovidi, no fa mal. I al final alguna cosa ha quedat d’ell en el treball.

Vostè diu que el «bitxo rar» de Kafka sempre el va impressionar; especialment el seu llibre sobre Gregor Samsa.

Em va corprendre tant quan el vaig llegir per primera vegada que quan el vaig acabar el vaig tornar a començar el mateix dia. I recordo que als meus quaderns de l’època, quan tenia 13 o 14 anys, vaig escriure: «Anar a Palma i comprar tot el que trobi de Kafka». Que llavors era poc. Però ‘La metamorfosi’ sempre va ser especial, un s’hi sent molt identificat: sempre he pensat que té aquesta cosa de malson de l’adolescent, que es desperta amb una erecció, com un monstre com Samsa que no sap què fer amb el desig. I crec també que és un retrat de l’artista, del malestar, de la inquietud, aquesta espècie de picor que un té tota la vida que et motiva a fer coses.

La benvinguda a la seva ‘Metamorfosi’ al Museu Picasso Màlaga la dona amb un petit autoretrat molt singular...

Sí, un autoretrat fumat en els dos sentits [rialles]. De vegades als quadros que em surten malament o no m’agraden, abans de destruir-los, els deixo una última oportunitat, fumar-los i després, gratant, hi surt alguna cosa. Si no, van directament al foc. Aquest em va acabar agradant com va quedar. Però jo em veig a totes les obres de l’exposició: en els escarabats, en els peixos, en els toros...

Vostè diu que quan revisa la seva obra s’adona que és més autobiogràfica del que creia.

M’he pintat molt a mi mateix, de vegades davant d’un mirall, de vegades com un animal; no per vanitat ni res, sinó perquè és l’única cosa diguem-ne legítima: en algunes ocasions he pintat una senyora despullada però perquè era per allà, perquè si no m’hauria semblat una impostura; però pintar-me a mi era com més natural, perquè, ¿al taller què hi ha? Llibres, quadros, escombraries i el pintor. Miri, tinc més de 400 quaderns amb els meus dibuixos, aquarel·les, de vegades molt grans, de vegades molt petits, de vegades amb escrits gairebé com diaris, de vegades sense paraules, però sempre hi ha la data i el lloc. Des de fa molts anys no he venut ni arrencat mai un full d’aquests quaderns. Abans no sabia gaire bé per què, era una cosa que no volia que els marxants em traguessin, però ara vaig sospitant que es tracta d’una obra en procés que tindrà sentit algun dia. Acabarà sent, suposo, un gran autoretrat.

Religió i sexe també són molt presents a ‘Metamorfosi’, amb importants ereccions.

És que el religiós és molt sexual. Ara que parla de les ereccions, quan vaig guanyar diners per primera vegada, vaig comprar el meu taller a Mallorca, en una muntanya així com molt fàl·lica, i la meva exdona em va dir: «T’has comprat aquesta muntanya perquè és fàl·lica». I l’únic problema que no tinc és just aquest, l’únic que em funciona bé és aquesta part [s’assenyala el seu entrecuix]. ¡Per a què necessitaré llavors fer un monument al meu fal·lus!

Amb el sexe bé llavors, ¿i amb la religió?

Quan era molt jove, odiava a mort tot allò religiós. M’he criat en aquest ambient, amb la primera comunió, amb la idea de l’infern sempre present... Tot va canviar quan vaig llegir en un llibre algú que, citant Nietzsche, deia que Déu era una invenció dels homes. Allà vaig pensar: «Ergo això de l’infern potser no em toca». Com la mili. M’he anat deslliurant de l’infern, de la mili...

Si alguna cosa caracteritza la seva obra és la intuïció. ¿Com la fa dialogar amb la reflexió?

La reflexió sempre arriba abans o després, però mai durant, és paralitzant per a mi. M’agrada citar Raymond Roussel, que va crear tot un sistema de jocs de paraules, metonímies i coses així per escriure; jo no tinc un sistema que pugui especificar, tant de bo.

Potser no el té perquè només va estudiar Belles Arts una setmana.

[Rialles] El meu director de Belles Arts era un gran expert en Ribera. Quan jo tenia 17 anys, a Barcelona el 1974, tot el dia al carrer, a la Rambla, ja s’ho pot imaginar, no fa falta ni explicar-ho, aquest home i Ribera eren els meus enemics; els meus amics eren els dibuixants ‘underground’. Una vegada en una conferència, a El Prado, crec, va dir: «Quan vaig ser director el millor alumne va ser Miquel Barceló». «¡Però si vaig estar-hi una setmana!», li vaig dir. I em va contestar: «¡Doncs va aprofitar vostè molt bé el temps!» [rialles]. La veritat és que després vaig llegir les seves tesis sobre Ribera i la pintura barroca i eren boníssimes.

Una de les peces de ‘Metamorfosi’ és una ceràmica que, per un error confés, es va desfent. ¿Quina importància té l’error en la seva obra?

Tot és un error, d’una manera o d’una altra, o una suma d’errors, accidents, de vegades feliços accidents. En aquest cas va ser una estupidesa: vaig posar una sorra que al forn es va transformar en calç i amb la humitat va caient. No sé quant durarà, però m’agrada que sigui així. Jo faig moltes obres que són efímeres; per exemple, quan sigui possible, farem a Màlaga una ‘performance’ amb el músic Pascal Comelade: faré una pintura molt gran, de 20 metres, amb aigua i després observarem com desapareix. Que una obra duri o no duri no és l’important, com si és gran o petita. De vegades dic, i no és una ‘boutade’, que la pintura grega ha desaparegut tota, queda una resta en una tomba, perquè es va tancar, i el bronze gairebé tot va desaparèixer perquè es va transformar en canons, espases, monedes, el que fos. Queden ceràmiques perquè ningú es va molestar a trencar-les o si es van trencar es van poder restaurar, còpies de pintures que van ser famosíssimes en el seu temps. O sigui, qui sap el que ens sobreviurà. La jerarquia mai és l’artista, ni el mercat. Fixi’s, un llamp, un accident còsmic, faria desaparèixer tot allò digital, tota la memòria aquest ‘cloud’ en el qual tenim mitja vida; ens quedaria la memòria, els poemes que saps de memòria... Això és bo, saber poemes de memòria. Jo als meus fills cada dia els faig aprendre un poema de memòria, els dono diners a canvi [rialles]. T’ajuda, és com saber nedar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Diu que la seva obra és una «digressió contínua».

La vida ho és. Però quan veig la meva obra sembla que tingui sentit, que té una espècie de coherència involuntària. Quan era molt jove estava prohibida la contradicció: en les assemblees, en les quals eren tots molt marxistes, la contradicció era tabú, els artistes havien de ser molt coherents. Jo em vaig adonar que la coherència no era el meu fort: jo deia una cosa al matí i una altra a la tarda. Vaig reivindicar la meva naturalesa, ser capaç d’assumir la meva contradicció, que un quadro comenci d’una manera i acabi d’una altra. És, a més, una lliçó d’humilitat enorme perquè moltes vegades una cosa que fas gairebé sense pensar és millor que una altra cosa en la qual t’has esforçat mesos.