«Vivia el meu ‘Cinema Paradiso’ i ara visc els meus ‘dilluns al sol’»

Baldoví observa la preciosa façana de l’edifici amb aflicció, ja que fa temps que no pot treballar al cine. «Però no he sigut acomiadat. Tampoc estic a l’atur, ni m’he acollit a un erto. Estic, senzillament, en uns llimbs», relata. El juny del 2019, va sol·licitar una excedència d’un any per acabar d’escriure un llibre en el qual feia temps que estava empantanegat i, quan va voler tornar al cine, els estralls de la pandèmia l’hi van impedir. «Hi ha companys meus d’ertos que tenen preferència a l’hora de tornar-hi quan la situació, algun dia, aconsegueixi normalitzar-se. I en fi, ho assumeixo, no em queda cap altre remei, però molts dies em pregunto què serà de la meva vida. ¿Què faré demà? ¿I la setmana que ve? He estat tota la meva vida treballant al Comèdia, no he fet cap altra cosa, la meva vida és això i... ¿ara què faig?», es pregunta Baldoví, un home tan entusiasta del cine com de la literatura, a la qual es dedica, sense massa sort, des de fa anys. 

Projeccions en 35 mil·límetres

«No em penedeixo d’haver demanat l’excedència, però realment vaig elegir un moment pèssim», diu Baldoví amb riure amarg. «Jo vivia el meu propi ‘Cinema Paradiso’ i ara estic vivint els meus ‘Lunes al sol’...». Es recorda com si fos avui mateix d’aquell dia d’estiu de 1997 en què va entrar a treballar al Comèdia, poc temps després que el vell Palau Marcet, construït entre 1887 i 1890 per l’arquitecte Tiberi Sabater com a residència personal de l’empresari i polític Frederic Marcet, fos reconvertit en multisales. Baldoví hi va començar com a porter i, al cap de poc temps, va ser proposat com a projeccionista. «Era la feina ideal. Vaig aprendre en una setmana com funcionaven les màquines. Era màgic treballar amb els projectors de 35 mil·límetres. Muntar la pel·lícula, enfocar-la bé, controlar-ne el so... Era un somni fet feina». Es diria que encara sent els dits tacats de la plata del cel·luloide, del fotograma. «És que porto el cine, el vell cine, a la sang. Des de nen, gràcies al meu pare, que ens va inculcar la seva passió, que era encara més gran que la meva».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot va començar a canviar el 2005 amb la digitalització dels projectors. «Era inevitable, però vaig sentir que les màquines començaven a prendre el control de tot», fa broma. Fins al 2017, el Comèdia va comptar amb projectors de 35 mil·límetres. «Vam ser dels últims resistents a Barcelona». Quan el cine de la família Padró, immers en una crisi espantosa, va ser adquirit («i salvat») per la cadena Yelmo, Baldoví va aconseguir comprar un d’aquests projectors amb els quals havia treballat durant anys. «El tinc a casa com una de les joies de la meva vida».

Mentre troba feina, Baldoví pensa la manera de donar forma a un llibre de records i anècdotes d’aquells 20 anys al Comèdia. «Dona per a molt, perquè aquest cine és història en si mateix. ¿Saps que hi ha un fantasma, o més d’un, que resideix al seu interior? És un espai on va viure gent quan era palau, que ha patit la guerra civil, que ha sigut un teatre, que ha sigut cine clàssic... N’hi ha moltes, diguem-ne, ‘impregnacions’ als seus racons, a les seves moltes habitacions i zones cegues», explica Baldoví, abnegat, com dèiem, tant del cine com de l’escriptura. Fins ara, i a l’espera d’un cop de sort, s’ha autoeditat els seus llibres: un de ciència-ficció i viatges en el temps; un altre sobre la Segona Guerra Mundial; un tercer sobre l’activitat de les escoles que van obrir per a l’1-O; i el quart, un drama històric ambientat en la pandèmia de grip de 1918, titulat ‘Cuando ya no esté’. «La gent que l’ha llegit diu que és molt bo, però si no te’l publica una editorial no hi ha gaire a fer. Tinc molt per explicar, però no he tingut oportunitats perquè la gent em pugui escoltar», lamenta Baldoví. «Tinc dues passions i no les puc viure. M’està costant...».