Egiptomania a Barcelona, de la fascinació al kitsch

No hi ha mòmies egípcies reals, no és aquest l’atractiu buscat per la mostra ‘Udyat. L’exotisme de l’Antic Egipte a Barcelona’. Tot i que sí que hi ha curiositats, com la gran fotografia que dona fe d’un cotxe del 1908, un Hispano-Suiza, decorat per l’arquitecte Josep Vilaseca amb motius faraònics, o un sarcòfag a mida real realitzada a la primera meitat del segle XX i concebuda com a moble bar... que en lloc d’un il·lustre faraó embalsamat conté ara un grapat de suvenirs que repliquen imatges de la deessa Isis o l’amulet d’un escarabat. Com demostren aquests exemples tan kitschs, l’egiptomania, que no l’egiptologia, «és un invent europeu», tesi de la insòlita exposició, comissariada per Oriol Pascual, que fins al 15 de juny ofereix el Museu Etnològic i de Cultures del Món, a la seva seu del carrer de Montcada.

El visitant inicia el recorregut escoltant les operístiques veus de l’‘Aida’ de Verdi davant els teatrins originals de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, que el 1877 lluïa en la seva estrena al Gran Teatre del Liceu, i un any abans al Teatre Principal, i la túnica, les sandàlies, pectoral i diademes que vestia el tenor Francesc Viñas al seu paper de Ramades en la representació de l’any 1903. Aquell espectacle va catapultar la fascinació per la cultura egípcia en la societat barcelonina de l’època, encara avui ben viva, i, com busca explicar l’exposició, l’apropiació de l’imaginari de la civilització del Nil «carregant-lo de significats nous que no tenien res a veure amb ell», assenyala el comissari.

L’egiptomania ja s’havia obert pas a la ciutat des de principis del XIX, amb els resultats de l’expedició científica de la campanya napoleònica a Egipte, «que va investigar els vestigis faraònics sepultats al desert, que connectaven amb l’admiració que professaven els grecs pel mite d’aquella civilització perduda i que hi buscaven el nostre origen gloriós a través de la mirada exòtica dels romàntics», explica Pasqual, que apunta que fins aleshores la visió grega es contraposava al corrent bíblic, que veia el país dels faraons «un poder despòtic que havia subjugat el poble elegit per Déu».

A finals del XIX, mentre es popularitzaven entre la burgesia catalana els viatges turístics a Egipte, va emergir el neoegipci, proliferant en l’arquitectònic i escultòric l’ús de l’obelisc (considerat una piràmide en forma d’agulla), com el de Rius i Taulet del passeig de Lluís Companys o reproduït en monuments funeraris, com la façana d’Antonio Ginesi per al cementiri del Poble Nou. També piràmides, jeroglífics, discos solars o esfinxs es van multiplicar combinats amb elements autòctons.

Exemples són fonts públiques com la desapareguda Font del Vell, projectada per Pere Serra i Bosch, els esgrafiats ornamentals de la façana de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (obra de Josep Mirabent), els panteons piramidals de la família Pilar Soler (de l’arquitecte Leandre Albareda) o el de la família Batlló, obra de Josep Vilaseca, autor de l’Arc de Triomf per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, el mateix que va decorar el citat Hispano-Suiza, que compartia el gust orientalista amb el seu amic Lluís Domènech i Montaner.

És Vilaseca també el creador d’una de les peces estrella de la mostra, una impressionant arca de l’aliança de fusta daurada que llueix capitells amb la flor de lotus, deesses alades i altres motius d’art egipci. Exhibida per primera vegada, formava part d’un conjunt que per Setmana Santa s’utilitzava per embellir els altars i enlluernar els feligresos a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor i que va ser descoberta no per Indiana Jones sinó fruit de la casualitat el 2016 durant unes reformes, oculta darrere una escala tapiada el 1923.

També protagonistes, i sorgits de les primeres campanyes arqueològiques, són els calcs de paper, mai exposats abans, de relleus murals de les mastabes de dos alts funcionaris de la V dinastia que Eduard Toda va portar d’Egipte. Havien sigut descobertes el 1860 a Saqqara. Els papers encara conserven restes de les pintures de les parets. «Tota, un dels pares de l’egiptologia a Espanya, va ser en diverses excavacions sense tenir gairebé coneixements d’arqueologia amb el grup del francès Gaston Maspero, del qual va ser amic», explica el comissari.

Amb el segle XX, l’art-déco va incorporar al seu repertori les imatges dels descobriments arqueològics –la tomba de Tutankamon es va descobrir el 1922– consagrant-les com a icones de modernitat i l’egiptologia va arribar a la cultura de masses al captivar la burgesia catalana, enriquida durant la Gran Guerra, desitjosa de cosmopolitisme i d’aquella modernitat. D’aquells anys són els suvenirs citats, que circulaven per tot Europa, o una gran carrossa del Carnaval de Barcelona de 1934 que reproduïa l’esfinx de Gizeh i que una foto mostra desfilant pel passeig de Gràcia. Aquell estil va cristal·litzar en l’Exposició Internacional de l’any 1929, influint en l’arquitectura i les arts decoratives, la publicitat, el disseny, l’interiorisme i el cine.

Notícies relacionades

Contes per despertar una mòmia egípcia

Més músicai solidaritat que política

L’Etnológic reuneix també llibres, cartells, vídeos d’època i mencions a pel·lícules (es programarà dins de les activitats un cicle de la Filmoteca) que van explotar el terror de la mòmia i la figura eròtica de Cleòpatra: ‘La mujer del faraón’ d’Ernst Lubitsch, ‘Rei de reis’ de Cecil B. DeMille, o ‘La mòmia’ que va protagonitzar Boris Karloff.

De totes les peces de la mostra, només una és autènticament egípcia, i és la que li dona títol: un petit ‘udyat’ o ull esquerre d’Horus, cedit pel Museu Egipci, símbol que forma part precisament del logotip del centre expositiu del carrer de València. No és l’única empremta contemporània d’aquest ull, que també és símbol, apunta el comissari, del Centre d’Oftalmologia Barraquer o de l’empresa de reformes Amon-Ra. «L’‘udyat’ d’Horus es contraposa a l’ull de Ra, que significava l’ordre i el món equilibrat. Però el món es degrada i és necessari regenerar-lo. Aquí entra Horus, que va lluitar contra el seu oncle Seth, que havia matat Osiris, i va perdre un ull que el rei de la màgia regenerarà. Per això ‘udyat’ simbolitza la tornada de l’equilibri, que enllaça amb aquest desig de l’egiptomania de tornar a aquella època gloriosa».