Llort o quan decapitar Trump és possible

Conegut pels seus lectors com Llort, aquest també periodista cultural barceloní, autor de 13 novel·les, dues de les quals, juvenils, va guanyar el guardó per ‘Herencias colaterales’ (Alrevés, 2019), primera en castellà, que per obrir-se a nous lectors ell mateix va acabar traduint de l’original en català, que va editar La Magrana el 2014. «Dedico el premi a Camarasa. El 2015, al final de festa d’aquell BCNegra, ell em va portar fins a l’editora de llavors de RBA i li va dir que havia de traduir-la al castellà perquè li havia agradat molt», recorda l’escriptor, que participa, a més, amb un conte sobre «la culpa i la venjança» a ‘Delinqüents’, el volum col·lectiu de relats amb què Llibres del Delicte celebra aquest gener els seus 50 títols de novel·la negra en català. 

A ‘Herencias colaterales’, una àvia firma un acord amb un advocat on el magnífic pis que té ella a Barcelona serà seu a canvi d’una pensió vitalícia, una cosa que desencadena cobdiciosos impulsos criminals. Uns instints i pulsions que també sorgeixen a ‘Temps mort’. «Tots tenim un nazi dins –opina Llort–. Tots tenim un preu. Pots dir “jo no soc capaç de matar”, però, ¿i si et diuen que si no ho fas mataran el teu fill? Els meus personatges són gent normal que acaben traient la maldat d’una forma o una altra. Jo no m’he barallat mai, però soc un violent reprimit. Canalitzo la ràbia agressiva que em provoquen tantes injustícies al món amb les novel·les. No és tan fàcil matar si no és en calent o en defensa pròpia».

«Matar Trump no serviria per arreglar el món –assumeix–. Té gairebé 80 milions de votants. Hi ha una massa social que desprestigia la democràcia, com els que voten Vox. Mai aconseguirem repartir la riquesa. No crec en la humanitat, no tenim solució, el món fa fàstic i ens n’anem a la merda. Ho estem demostrant també amb el canvi climàtic. O veient les violacions en grup o els casos d’abusos a nens, com als maristes». Admet Llort «un discurs nihilista», tot i que a les seves novel·les no falta l’humor. «Sempre reivindico el sentit lúdic de la literatura», apunta. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També és ‘marca Llort’ creuar la fronteres dels gèneres. A ‘Temps mort’, per exemple, el negre marida amb el terror psicològic i la ciència-ficció fins a una albada d’apocalipsi ‘gore’. El personatge del Robert és un paio normal, més aviat mediocre, abandonat per la seva nòvia i sense feina, que un dia hereta una mansió a Nova Orleans d’algú que ni tan sols sabia que existia. «És un idiota. Hi ha qui empatitza amb ell i a d’altres els fa sentir incòmodes, sobretot quan sorgeix el tema de les violacions», una cosa que a l’autor li regira l’estómac. «Vull que cadascú es pregunti què faria si estigués sol al món. Les primeres 24 hores, potser entrar a la millor botiga de roba, agafar el millor cotxe..., però, ¿i després?». ¿Què faria Llort? «No pensaria, com ell, que tinc una missió per complir. Soc bastant covard, no sé estar sol i crec que em tornaria boig. Només pensaria a despertar-me d’aquest malson». 

També conjura les seves pors quan el Robert inspecciona la seva heretada i fantasmal mansió. «Són referents que tots tenim. Em poso a la seva pell. No crec en fantasmes de forma racional fins que has de baixar a un soterrani abandonat. No temo un psicòpata assassí però quan escrius de nit amb un llumet il·luminant només el teclat se’t posa la pell de gallina al veure que es mou la cortina». «O quan durant el primer confinament de la pandèmia sorties al balcó i només senties el silenci –evoca–. És inquietant». També les seves premonitòries novel·les.