BCNegra
John Banville: «Som el virus més llest del planeta, però també el més prescindible»
L’autor irlandès posa fi al seu pseudònim, Benjamin Black, al mercat anglosaxó a partir del seu últim treball ‘Quirke a Sant Sebastià’
A Espanya, no obstant, el gran candidat al Nobel mantindrà el nom del seu àlter ego fosc a les novel·les de gènere
Quan Vladimir Nabokov va acudir al famós programa televisiu ‘Apostrophes’ a la televisió francesa, es va fer servir una gerra d’una beguda groguenca que ell va identificar davant l’audiència com te i que es va dedicar a degustar al llarg de tota l’entrevista. ¿Te? Humm... No calia ser gaire espavilat per pensar que allò tenia més graduació. Les mateixes sospites desperta el suc de poma que l’escriptor irlandès John Banville ingereix a casa seva a Dublín al mateix temps que atén la premsa via Zoom. Les sospites creixen quan, burleta, presumeix del suc i assegura que li agradaria tornar a un pup atapeït amb els amics per beure’n més.
L’última novel·la de Banville en la vessant Benjamin Black, ‘Quirke a Sant Sebastià’, no ha vist encara la llum en l’original anglès, però ja pot trobar-se en versió castellana i catalana. Potser el títol obligui a fer-ho –l’original és ‘April in Spain’–, però treure el melancòlic patòleg de Dublín no és l’única de les seves novetats. També pot suposar la mort de Black, l’artesà de la novel·la negra i bessó sinistre d’aquest elegant escriptor que és Banville. L’autor, que va ser guanyador del Príncep d’Astúries, ha decidit –per recomanació del seu agent Andrew Wylie– que a partir d’ara tots els seus llibres al mercat anglosaxó apareixeran amb el nom real, tot i que això no hagi sigut adoptat per Alfaguara ni Bromera, que van firmar contractes sobre això encara vigents. I és que com que la marca Black té molt predicament aquí, és possible que no desaparegui.
Gràcies a Timothy Dalton
La decisió la va prendre l’irlandès buscant pistes per a aquesta novel·la, que recupera un personatge, April Latimer, que els lectors crèiem mort en una novel·la anterior, ‘A la recerca de l’April’. «No solc rellegir les meves novel·les, és una cosa que em posa malalt. Però havia de recordar els detalls i em vaig posar a escoltar l’audiollibre interpretat per Timothy Dalton en les nits d’insomni. Em va atrapar de tal manera que em vaig oblidar que allò ho havia escrit jo. Vaig decidir que havia d’acceptar la paternitat d’aquestes novel·les, que van ser escrites amb plaer i busquen el mateix en la seva lectura».
Però hi ha un plus de gaudi afegit. L’autor ha volgut abocar les seves sensacions en una visita a un festival literari de Donostia per donar al seu personatge – «una pobra criatura que tot el que toca ho converteix en tragèdia» – certa felicitat. Ara Quirke està casat i se’n va de vacances amb la seva nova dona en una ciutat on pot gaudir dels plaers del menjar i, naturalment, del bon vi. «Em va encantar aquesta ciutat, i estic segur que tots els detalls que li atribueixo són erronis».
«Mai podem ser autèntics, com ho són els animals. Així que aquest és el nostre llast però també, la nostra glòria»
John Banville, també conegut com Benjamin Black
Tot el contrari al retir pandèmic en el qual es troba ara Banville, que diu viure encantat i, per tant, amb culpabilitat davant el sofriment del planeta. «Soc un paio a qui agrada el silenci i l’aïllament i, a més, odio el Nadal», diu amb somriure sorneguer. Però canvia el to quan se li pregunta per les seves novel·les ‘serioses’, aquelles que li costa tant escriure i per les quals un dia d’aquests podrien donar-li el Nobel. Sent Black disfruta, però en mode estilista assegura sentir-se esgotat i turmentat a l’hora de fixar exactament al paper el que intenta dir. «Un amic va establir la diferència entre Black i Banville. Em va dir que existia la prosa i el vers, i que després hi ha la poesia, que pot ocórrer en qualsevol dels dos medis. Les meves novel·les com a Banville tenen poesia», estableix.
Disfressa i maquillatge
I s’enfila, a altituds siderals, quan se li pregunta si el secret és un ingredient fonamental per a l’escriptor. «Per descomptat. Vivim vides secretes. Ens aixequem i ens vestim interpretant un personatge que disfressem i maquillem per jugar-hi davant els altres. No admetem mai la profunditat de la nostra sexualitat ni tan sols amb les nostres parelles. No podem ser mai autèntics, com ho són els animals. Així que aquest és el nostre llast però també, la nostra glòria», filosofa, mentre pensa que aquesta glòria se n’anirà en orris en un moment com aquest, en què la naturalesa ha decidit atacar l’ésser humà. «Som el virus més llest del planeta, però també el més prescindible. Quan no estiguem aquí, el món continuarà sent perfecte sense nosaltres».
