El petit gran miracle del cine Alhambra

Notícies relacionades

Will Guidara: "Siguin irracionals en la seva hospitalitat, tindran èxit"

Un recital de màgia i emoció

 L’Alhambra és un cine preciós que sembla conservat en una càpsula del temps: la façana modernista, les parets forrades de moqueta taronja i negra, els detalls decoratius, la cortina vermella de la seva gran pantalla... Obert el 1913, en els seus inicis va ser cafè teatre, sala de ball i ateneu, entre altres coses. «Està documentat que va començar a ser cine el 1928, però potser ja hi va haver projeccions abans», explica el seu actual responsable. El cine, que va sobreviure el 2013 gràcies a una commovedora campanya popular en què es van implicar tant la societat civil com les institucions de la localitat, tira avui endavant a batzegades, com gairebé tot, però res fa pensar que estigui disposat a capitular. Al contrari. «La gent de la Garriga i de la comarca estima molt el cine, el sent com una cosa pròpia. I, bé, ara no ens ajuda gens el confinament municipal, perquè impedeix que vingui gent de fora, però seguim amb les activitats, com sempre». Perquè més enllà de les projeccions, l’Alhambra completa l’experiència cinèfila amb presentacions, col·loquis o xerrades. Sense anar més lluny, la projecció d’aquest dissabte de ‘La dona il·legal’ comptarà amb la presència del seu director, Ramon Térmens, i la seva protagonista, Yolanda Sey. «Sempre hem pensat que la pel·lícula és la base», opina Miró Júnior. El seu pare, gerent i programador des del 1978, explica que l’Alhambra projecta «cine d’autor i de qualitat, principalment europeu, amb un públic molt addicte que confia en les pel·lícules que programem».

Fa sis anys, Salvatore Cascio, el nen Totò de ‘Cinema Paradiso’, va ser convidat pels Miró per celebrar la reobertura de l’Alhambra després de les costoses obres de reacondicionament. Per a Cascio, va ser una experiència realment emotiva, ja que en aquest cas el cine se salvava del picot a diferència del que succeïa al film. «Hi va haver tres sessions amb la presència de Cascio i el cine es va omplir de gent que va venir de tot Catalunya. Avui mantenim el contacte i ens ha dit que quan acabi la pandèmia tornarà a visitar-nos, perquè aquest cine el va marcar», sentencien els Miró, cinèfils sense esquerda.