Crítica de música
Sílvia Pérez Cruz va teixir la seva teranyina letal al Palau
La cantant, sola en escena, va desplegar el seu perfil més intrèpid i dominador a la presentació de ‘Farsa (género imposible)’
Hem pogut veure Sílvia Pérez Cruz en molts formats diferents (veu i contrabaix, amb un pianista, acompanyada per un grup de corda o moltes altres variants), però el recital en solitari ofereix un enquadrament que desborda tot l’observat fins ara. No és ja la Sílvia vocalista vertiginosa, ni la figura d’escenari que juga amb ser diva de proximitat, sinó una cosa més integral i reveladora: la música conscienciosa, creadora d’art intrèpid amb cada inflexió i cada gest, servint-se d’un senzill ‘set’ de guitarres, òrgan i percussió.
Figura indicada per a aquesta parcel·la anomenada ‘retrat d’artista’, dins del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, Sílvia Pérez Cruz va elaborar amb fermesa una teranyina amb què ens va anar enredant en el plaer des del primer tema, aquest ‘Que me van aniquilando’ entonat ‘a cappella’ i amb vista a Enrique Morente. Sessió de vespre al Palau, amb la seva aura excepcional en aquests dies tèrbols. Música en directe «per sentir-nos vius», va fer notar ella.

Fortalesa i fragilitat
Va marcar la pauta el recent àlbum ‘Farsa (género imposible)’ desprenent una identitat unitària devastadora malgrat la dispersió d’aquestes cançons sortides de pel·lícules, espectacles de teatre i dansa, i esquives edicions discogràfiques. Apuntant, va deixar anar, a aquesta fortalesa que pot confondre’s amb fragilitat, l’empordanesa ens va posar al seu món sense necessitat d’alçar massa la veu, trobant les harmonies justes de guitarra a ‘Plumita’, esbossant un bromós impressionisme elèctric a ‘Estimat’ o valent-se tan sols de la percussió a ‘Pena salada’.
Aquesta posada en escena va representar la quinta essència del seu art subtil, d’aquesta manera d’entendre la cançó com un artefacte insinuant, regit per pauses, diàlegs interiors i sigil·losos canvis de pell. Amb un trànsit d’alts vols a mig concert, quan ‘The womb’ i ‘Par coeur’ van obrir les portes a una abstracció més gran amb capes d’harmonies vocals i seqüències electròniques. La veu, com un instrument de possibilitats infinites, en un diàleg de regles secretes amb altres, molt dosificades, fonts de so. Perdent el món de vista i fonent el cant amb el pas de dansa a la peça més angulosa, ‘Fatherless’, d’una foscor expressionista.
Tot això ens va entregar la foto més nítida d’una Sílvia Pérez Cruz amb ànima d’artista experimental que, a través d’un estrany conducte que només ella coneix, aconsegueix tocar la fibra d’un públic ampli. Dominadora en escena entre les ombres fins al punt final, el clàssic ‘Gallo rojo, gallo negro’, ens va deixar preguntant-nos què pot arribar a sortir de la trobada de la seva estatura artística amb la Farsa Circus Band al concert programat per al 7 de maig al Liceu.
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- A JAÉN El poble més pobre d’Espanya no és tan pobre: «Aquí hi ha diners, però molts no es declaren»
- Una au intimidadora El veí de Sants que no pot sortir al terrat de Sant Jordi a Sant Joan per l’amenaça d’una gavina
- Violència de gènere Un home s’entrega a una patrulla de Mossos a l’AP-7 amb el cadàver de la seva dona al maleter
- A Terrassa L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director
- Procediment penal obert Investigats per «administració deslleial» els marmessors de la fortuna de Pere Mir, entre ells l’oncòleg Josep Tabernero
- La caixa de ressonància ¿Qui dimonis és Kiko Veneno?
- Dol als fogons Mor Montse Guillén, la pionera que va triomfar als EUA amb la cuina catalana
- Joia arquitectònica La reforma de la plaça dels Àngels obre el debat sobre el futur de l’històric CAP del Raval
- SUCCESSOS ‘Lock-picking’, el nou sistema per obrir cases sense forçar panys amb què bandes de georgians roben a Espanya
- Això és del que t’has d’acomiadar als 60 si vols ser més feliç