La pandèmia aniquila les músiques minoritàries a Barcelona

Un festival de mida mitjana com el Cara B ja va renunciar fa mesos a la seva edició del 2021, que s’hauria de celebrar a principis de febrer al recinte Fabra i Coats. També al febrer solia arrencar el Let’s Festival, cicle de concerts que omple durant vuit caps de setmana la sala Salamandra de l’Hospitalet. L’evolució de la pandèmia dirà si poden reformular-se d’alguna manera de cara a principis de primavera. El mateix està valorant el Minifestival Pop, modesta trobada indie amb 25 anys d’història ubicada a l’Espai Jove Les Basses i que ja només anhela poder celebrar l’edició més mini de la seva història (per a 50 espectadors i retransmissió en streaming) a finals de maig.

Ni reggae, ni forró, ni hardcore, ni blues

Però altres iniciatives del calendari hivernal ja han desaparegut en silenci. És el cas del Sant Antoni Reggae Splash que cada gener, coincidint amb la festa major del barri de Sant Antoni, programa prestigiosos artistes jamaicans. O del Can’t Keep Us Down, festival autogestionat que reuneix bandes de hardcore de tot el planeta a l’Ateneu Popular 9 Barris i el Kasal de Joves de Roquetes i que s’hagués celebrat aquest cap de setmana. A principis de febrer tocava celebrar la tercera edició del Sereia, festival de forró i cultura brasilera, i la vuitena de Santako In Blues, iniciativa de diversos jubilats aficionats a aquest gènere afroamericà que cada hivern ofereixen als veïns de Santa Coloma de Gramenet un lot de concerts. Tampoc se celebrarà aquest hivern el festival de folk Rubrifolkum de Sant Boi del Llobregat ni l’aquelarre punk MDA que acollia l’Ateneu l’Harmonia del barri de Sant Andreu.

Iniciatives d’aquest perfil, minoritàries però amb públics fidels, han quedat esborrades del mapa. I amb aquestes, la riquesa i diversitat d’un paisatge cultural la salut del qual depèn, en bona mesura, de l’empenta d’associacions de tota mena d’edats, orígens geogràfics, gustos musicals i estructures organitzatives. Aquest tipus de propostes no només enriqueixen i diversifiquen l’oferta cultural sinó que exerceixen de contrapès a les inèrcies del mercat, són aparador de músiques que creixen en els marges de la cultura oficial i funcionen com a vàlvula d’escapament de discursos crítics. També ofereixen concerts a preus molt més accessibles que els grans esdeveniments i juguen un paper clau com a eina de cohesió social de col·lectius de tot tipus. Són, en definitiva, el ressò més precís per calibrar el batec d’una societat amb infinitat d’arestes.

A creuar els dits

No tot està perdut. Barnasants i Tradicionàrius han iniciat ja les seves edicions de 2021, mentre que el Festival de Jazz de Barcelona continua fent equilibris i reprogramant dates cancel·lades. L’Eufònic Urbà manté la seva edició per a la setmana vinent, tot i que ha suspès els concerts (alguns es veuran ‘online’) i continuarà endavant només amb les instal·lacions sonores. El Fem Pop, autodefinit com el festival que no vol existir, programa només dones per compensar la infrarepresentació femenina als escenaris. Aquest any, més que mai, vol existir i arribar a Granollers, Sant Quirze del Vallès i Malgrat de Mar a principis de març. El Blues & Ritmes de Badalona i el MUD de Lleida també creuen els dits: ja tenen a punt les seves respectives programacions. 

I abans que acabi l’hivern hauria d’arrencar una nova edició del cicle Barcelona Districte Cultural que, sota el paraigua de l’ajuntament, presenta espectacles de música, teatre i circ en una vintena de centres cívics disseminats per la ciutat. És, de fet, la principal bombona d’oxigen cultural per als barris. Més enllà de les activitats que puguin acollir els centres cívics amb el suport de l’administració, perquè aquesta és ara com ara l’única manera d’organitzar un concert amb garanties, el desert és infinit.

Teixit popular sepultat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què se n’ha fet del BCN Jamaican Explosion de l’Espai Jove Les Basses? ¿I del Guinardó Yard Dance de la plaça del Nen de la Rutlla? ¿I de la trobada Hip-hop contra el Racisme de l’Espai Jove Casa Sagnier? ¿I de l’Anxöva Reggae que munten els joves d’Horta? ¿I de la Nit d’MCs de Can Batlló? ¿I del Carnaval Salser que munta el festival Say It Loud? ¿I del festival Cyberpunk? ¿I del Tragicfest que acull el centre social ocupat L’Astilla de l’Hospitalet? ¿I de cites feministes com l’Estrogenfest, el 100% Girl Power Fest o el MIM-A de Santa Coloma? ¿I de la Trobada d’Associacions Juvenils de Barcelona ubicada al Moll de la Fusta coincidint amb les festes de Santa Eulàlia?

Són algunes de les incomptables iniciatives que brollaven cada hivern als barris. Impulsades pel teixit associatiu i articulades sovint des de l’autogestió, compleixen una funció crucial alimentant i diversificant culturalment el paisatge. La pandèmia se les ha carregat. Mentre uns posen espelmes perquè es reactivin els macroescenaris d’estiu i, amb ell, el turisme festivaler, el panorama a curt termini en els circuits de proximitat és tan o més incert. Aquell fèrtil sotabosc s’està quedant als ossos. El present és desolador. I l’empobriment cultural, una sensació creixent.