‘Bajocero’: ¿per què aquest ‘thriller’ espanyol de Netflix arrasa a tot el món?

‘Bajocero’ és un claustrofòbic, violent i glaçador ‘thriller’ en què un grup de presos és traslladat en un furgó blindat durant una nit que acabarà convertida en malson després de l’aparició a la carretera d’un aterridor home encaputxat que pretén alguna cosa d’un dels presos. Un film rotund i efectiu del qual intentem desgranar el secret del seu èxit en cinc claus.

L’explosió del ‘thriller’ espanyol

Primer va ser el terror el gènere que va traspassar fronteres gràcies a tota una generació de directors que van aconseguir barrejar amb molta originalitat elements propis de la nostra cultura amb els mecanismes arquetípics referencials. Però des de fa uns anys, a més de la comèdia (de consum més local), el ‘thriller’ ha anat escalant posicions fins a situar-se com un dels principals impulsors de la nostra cinematografia, fins i tot a nivell de prestigi internacional. N’hi ha prou d’esmentar l’explosió internacional, sobretot als mercats orientals, de les pel·lícules d’Oriol Paulo, en especial ‘Contratemps’; o el treball de productores com Morena Films, responsable de ‘Bajocero’ o la pionera ‘Celda 211’, i Vaca Films, amb obres clau com ‘El niño’, ‘El desconocido’ o ‘Cien años de perdón’. Fins i tot tenim el nostre propi ‘star-system’ capitanejat per Luis Tosar, sense oblidar Mario Casas, que aquest any ha estrenat ‘No matarás’, ‘El practicante’ i ‘Hogar’.

---

Les fronteres entre dolents i bons

Les fronteres entre dolents i bonsAl principi, els personatges de ‘Bajocero’ segueixen al peu de la lletra una sèrie d’arquetips. Javier Gutiérrez interpreta un policia que creu en la llei i en la idea de justícia, que respecta cada una de les normes de la seva professió sense sortir de la quadrícula. El seu antagonista, encarnat per Karra Elejalde, seria una espècie de justicier urbà, en aquest cas en un entorn gelat. I finalment trobem cadascun dels components del furgó blindat, els presos, que també porten implícits una sèrie de clixés: el maquinador (Luis Callejo), el jove psicopàtic i iracund (Patrick Criado), el politoxicòman (Andrés Gertrúdix), el polític corrupte (Miquel Gelabert), l’immigrant marginal (Édgar Vittorino) i el mafiós de l’Est (Florin Opritescu). Però compte, perquè cap serà el que sembla. Els dolents poden ser bons i viceversa, perquè sempre hi ha alguna carta amagada, de vegades una mica tramposa, al llarg de la trama que ens revela quines són les seves intencions i motivacions. 

La fascinació per la venjança

No és difícil imaginar-se un futur ‘remake’ americà de ‘Bajocero’ amb Liam Neeson en un entorn gèlid, executant el seu inconfusible paper de venjador torturat per un dramàtic trauma familiar. Més enllà de la seva condició de rotund ‘thriller’ carcerari, ‘Bajocero’ se sustenta en una trama de venjança arquetípica, però sòlida en la seva ambigüitat moral, un element sempre incòmode però atraient, magnètic. El guió de Fernando Navarro planteja hàbilment la confrontació entre la confiança cega en la justícia del policia que interpreta Javier Gutiérrez i el frustrant desengany que porta el personatge encarnat per Karra Elejalde a prendre la justícia pel seu compte. En veritat, les històries de venjadors sempre ens resulten fascinants, d’‘Old boy’ a ‘Mandy’, d’‘El fuego de la venganza’ a ‘John Wick’.

Un festival de referències

Notícies relacionades

Lluís Quílez (‘Bajocero’): «Una pel·lícula és un èxit si et permet després fer-ne una altra»

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Sent una pel·lícula amb personalitat pròpia, ‘Bajocero’ és un estimulant festival de referències. El mateix coguionista del film, Fernando Navarro, ha explicat en alguna ocasió que quan Quílez li va explicar la seva idea sobre el film (un furgó policial, uns presos), aviat hi va veure un filó: «Un tipus de cine de gènere que crèiem que ja es feia poc, un ‘thriller’ però més inclinat cap al cine de terror, tipus John Carpenter o Walter Hill». En efecte: aquest furgó perdut enmig de la freda boira, la presència ominosa a la foscor d’un desconegut, la por del que no es veu i la violència que genera, l’aroma final de ‘western’ gèlid... No només això: a ‘Bajocero’ es detecten rastres del ‘thriller’ creuat amb costumisme propi de mestres coreans com Na Hong-jin o Bong Joon-ho; o de la brutalitat carcerària, rotunda i seca, de S. Craig Zahler, amb un esclat d’agressivitat dement que, per cert, fan de ‘Bajocero’ una proposta poc recomenable per als esperits més aprensius.

Els constants girs de guió

Els constants girs de guióA Lluís Quílez el fascina Alfred Hitchcock per la seva condició, entre altres coses, de mestre a l’hora de dosificar la informació, d’anar jugant amb les expectatives de l’espectador i de sorprendre’l a través dels canvis de punts de vista, revelant capes de la història que d’entrada no es podien ni imaginar. En certa manera és el que el director ha intentat fer a ‘Bajocero’. Pot ser que la seva estructura fonamental sigui molt senzilla, però el trajecte és ple de sorpreses, de girs inesperats que van configurant un trepidant mecanisme en què mai saps què més pot arribar a passar. Sens dubte, ‘Bajocero’ sap treure tot el partit del món als escassos elements amb què compta, que no són més que una carretera solitària, un paisatge gelat i un furgó policial on regna la claustrofòbia o, com ho anomenen els francesos, l’‘huis clos’. A més, el clima (el fred, el gel, la boira) es convertirà en un personatge més generador de moments realment angoixants. Un no parar.