Crítica de ‘Jauría’: judici al masclisme

Hi ha successos que per la seva significació i impacte marquen una època i reflecteixen les seves transformacions. És el cas del procés de ‘La manada’, la digestió del qual ens va remoure a nivell individual i ens va retratar com a societat. A principis del 2019, amb la polèmica encara encesa, la gent de Kamikaze Producciones es va atrevir a posar en marxa ‘Jauría’, peça escrita íntegrament a partir de testimonis i interrogatoris del sonat cas de violació grupal. La casualitat ha volgut que la gira d’aquesta multipremiada obra insígnia acabés al Municipal de Figueres el mateix cap de setmana que tancava el Pavón, teatre que la companyia madrilenya ha gestionat els últims quatre anys.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

El dramaturg Jordi Casanovas ve explorant amb encert la veta del teatre document. Aquests dies exhibeix a Madrid l’ampliació de la seva sumària ‘Ruz-Bárzenas’, escrita a partir de la confessió del tresorer del PP. Amb ‘Jauría’ va portar la fórmula més lluny, projectant la peça cap a diversos plans. Primer trobem la reconstrucció d’uns fets coneguts i escampats amb morbo en tertúlies i platós, que en el text es trenen sense distància i amb set de veritat, fins i tot aplicant un lleuger efecte Rashomon amb el contrast entre les declaracions de la víctima i els acusats. No es busca l’equidistància, però obrint la perspectiva s’aconsegueix remarcar el més vergonyós del cas i la seva violència més arrelada: que alguns continuïn veient sexe consentit on només hi ha violació. Més endavant el text remunta un altre tipus d’acarnissament, el jurídic. Personatges masculins desdoblats en un anar i venir de magistrats amb mirades esbiaixades i humiliants vots particulars. Representen les teranyines d’un sistema legal que va haver de reformular-se per començar a anomenar les coses pel seu nom.  

La direcció de Miguel del Arco mou els personatges mitjançant una coreografia de l’amenaça física constant, cinc contra una fins que la intimidació cala a la platea. La forma i el fons busquen encaixar sense el menor doblec, tot i que pel camí salti alguna costura de la convenció documental. María Hervás construeix el seu testimoni des de la fragilitat, sempre amb la veu a punt de trencar-se. Ultratjada com una troiana, apareix acorralada tant al carrer com al tribunal. A poc a poc la realitat es cola com un rumor en l’escenografia glacial on transcorre l’obra, mig calabós, mig malson. Sentim les concentracions a la porta del jutjat: «Jo sí que et crec», i en un gir final apareix la fiscal que esfondra les coartades de la masculinitat aberrant i prepara l’obra per a un final d’esperança. És una llàstima que un dels muntatges més comentats dels últims anys no s’hagi pogut veure a Barcelona.