Espanya, un país eternament quinqui

Poochyeeh té 29 anys i acaba de publicar a l’Editorial Inflamavle el treball de final de carrera que va acabar fa uns anys, ‘Cine quinqui. Relato de una sociedad a través de la música’. Per a ella ha sigut una espècie d’exorcisme. Va tenir gent pròxima que va morir a causa de les drogues. I, sense anar més lluny, van trobar mort per sobredosi José Luis Manzano, actor fetitxe del cine quinqui d’Eloy de la Iglesia, al carrer on vivia la seva àvia. Malgrat tot, sentia que havia d’estudiar a fons aquest món, perquè era una manera no només de desterrar fantasmes, sinó també de treure-li les teranyines i aportar-ne una visió contemporània. «Durant molt temps, ha regnat la incomoditat als barris al parlar-ne, però les noves generacions ens hi estem acostant d’una altra manera. Al cap i a la fi, veiem certs paral·lelismes amb el desencant, la impossibilitat d’accedir a una feina digna i la necessitat de rebel·lar-nos contra això», relata l’autora, que també lidera un projecte musical que es diu, precisament, Sweet Barrio. 

Aquest mes de febrer fa 40 anys de l’estrena de ‘Deprisa, deprisa’, de Carlos Saura, al Festival de Berlín, on va conquerir l’Os d’Or. L’obra mestra del cine quinqui espanyol, emesa ahir a la nit a La 2, és una de les màximes referències que ha tingut al cap Daniel Monzón a l’hora de rodar l’adaptació de la novel·la de Javier Cercas ‘Les lleis de la frontera’, ambientada a la Girona extrema de finals dels 70, film que es troba ara en procés de postproducció. Aquesta conjunció de coincidències ens porta a plantejar-nos una pregunta: ¿Per què generació rere generació reneix la fascinació per l’univers quinqui? 

Retrobament amb el barri

«Crec que en les últimes dècades hem assistit a un retrobament amb el barri», reflexiona Juan Vicente Córdoba, director del documental ‘Quinqui Stars’ (2018) i veí de tota la vida d’Entrevías, a Vallecas. «Quan jo era jove volíem sortir-ne i a poc a poc hem anat recuperant la dignitat. Per això m’agrada que les noves generacions se sentin orgulloses de ser del seu barri», explica. «Hem trobat el nostre lloc», afegeix Poochyeeh. «Tenim la nostra identitat molt clara i ganes d’expressar-nos». 

Poochyeeh va decidir que la portada del seu llibre fos un fotograma de ‘Deprisa, deprisa’, en què veiem Berta Socuéllamos subjectant una pistola al costat del seu company de repartiment, José Antonio Valdelomar, la mateixa que encapçala aquest reportatge. ¿La raó? Creu que és una de les poques pel·lícules quinquis en què el paper de la dona és realment important. «En la majoria dels casos, es tractava d’un element passiu, així que per això m’agrada reivindicar aquesta pel·lícula. Afortunadament ara les dones tenim la llibertat que no van tenir les nostres mare i àvies d’elegir i d’expressar-se. Ara som més fortes».

Des que, el 2009, Mery Cuesta va comissaria amb Amanda Cuesta l’exposició al CCCB ‘Quinquis dels 80. Cine, premsa i carrer’, s’ha adonat que l’interès per aquest subgènere no ha deixat de créixer. Ara, precisament acaba de supervisar una nova edició nord-americana de ‘Perros callejeros’ (1977), de José Antonio de la Loma. Pot ser que la música trap hagi tingut molt a veure amb la seva recuperació els últims anys, però el cert és que ha creat una iconografia pròpia que no s’esgota. «Connecta molt bé amb la necessitat de llibertat en un moment especialment opressiu, de les ganes viure i disfrutar el moment, de saltar-se les normes», opina Cuesta. 

El Coleta és un dels artistes que millor han introduït tot aquest imaginari quinqui en la seva música, el reivindica des dels seus inicis. Mentre que el rap nord-americà ha utilitzat el seu argot ‘gangsta’ per reafirmar la seva idiosincràsia de carrer, El Coleta es nodreix de la cultura popular d’extraradi. És, a més, un expert en cine quinqui. «Els delinqüents d’aquí, ¿a qui s’assemblen més, al Torete i al Pirri, o a Tony Montana i a Michael Corleone?», fa broma molt encertadament. Per la seva banda, Estopa, que també han continuat fidels als seus orígens de barri, pensen que el cine quinqui va ser una espècie de moviment convuls per mostrar la part més sòrdida de la transició. «Mentre es venia una imatge ideal del despertar democràtic, s’amuntegava la gent en barris i se’ls excloïa de la societat. Això va marcar molta gent», explica David Muñoz. «Es creixia en una situació asfixiant, no hi havia escolarització i els joves sentien la necessitat d’escapar-se de tot això, per això era tan senzill caure en l’heroïna i en totes les altres coses. Mentre es feien comèdies de Mariano Ozores, ‘Perros callejeros’ et mostrava el costat més lleig, et posava del bàndol dels oblidats, que eren en realitat malalts del sistema». 

Fills de l’opressió

Notícies relacionades

’Perros callejeros’: memòria d’un atropellament infame

Barcelona, capital de la innovació social

«Totes aquestes pel·lícules exposaven, en efecte, les misèries de la reforma política del país», afegeix Eduardo Fuembuena, autor de ‘Lejos de aquí’, sobre la figura de José Luis Manzano. «El cine d’Eloy de la Iglesia no sempre arribava a un sector del públic sensibilitzat ideològicament que fos capaç de prioritzar la reflexió sobre l’alarmisme social, com al sistema tampoc no li interessava que el noi de barri d’eixample tardofranquista es desplacés al centre de la gran urbs si no era per consumir». Juan Vicente Córdoba creu que les pel·lícules de cine quinqui ens mostren sense filtres com érem des d’un punt de vista molt crític. «Són memòria viva del nostre passat més pròxim». La seva generació pertany a la dels fills de l’opressió, com el títol del primer disc de Triana. Potser per això l’emocionen especialment dues escenes de ‘Deprisa, deprisa’: quan la colla agafa un cotxe per anar a veure el mar i quan el personatge de l’Ángela surt amb la bossa plena de diners al descampat i es fon amb el ‘Me quedo contigo’ de Los Chunguitos.  

View this post on Instagram

A post shared by Poochyeeh (@poochyeeh)

Com diu Poochyeeh, el millor és que per fi les dones s’han incorporat a l’univers mític del barri, i tant des dels marges com des de l’‘star-system’ que representa Rosalía, especialment la del referencial videoclip de ‘Malamente’, demostren la seva capacitat contestatària i la seva força a l’hora de trencar els estereotips i reinventar-los des d’una nova i alliberadora òptica.