Poemes en català per enamorar-se

Qui l'amor fuig d'ell és encontrador

e jo, qui el cerc, dins mi no l'he trobat;

en llocs lo veig difamat per traidor,

e fuig de mi, qui l'he més que altre honrat.

Jo no el deman dona en lo món vivent

mas que dins mi ell vulla reposar:

sembla la mort, que encalça lo fugent

e fuig d'aquell qui la vol encontrar.

Cremat vull ser, d'amor, per sa calor,

car dins son foc jo em trobe refrescat,

sí com lo sant havent en Déu ardor

en son turment se troba consolat.

Tant quant amor és fort i en mi potent

lo seu delit prop mi sent acostar;

si el trop escàs, altre m'ha fer content:

fora de mi mon delit he trobar.

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou.

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquest tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

T’estimo quan et sé nua com una nena,

com una mà badada, com un reclam agut

i tendre que em cridés des d’una branca nua,

com un peix que oblidés que existeixen els hams.

Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.

Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat

en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.

Nua com una sang.

T’estimo quan et sé nua com la navalla,

com una fulla viva i oferta, com un llamp

que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.

Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.

Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.

Com el llavi desclòs d’un vell desdentegat

encarat a la mort. Com l’hora desarmada

i oberta del desglaç.

No la vas abraçar a un concert de Schumann,

ni et van cremar els seus ulls escoltant Bach.

Si l’estàs recordant en una música

ha de ser la d’un ball entre els solars

del barri on ja la lletra està perduda

rere herbotes i murs del cap al tard.

Al teu costat, en la butaca buida

del cine la recordé: vas regant

les roses amb lleixiu i poses lletra

al passat, aquest lloc de mala mort

com un bolero que conserva el fred

d’una cita en el gris de la vorera.

Hi ha una veu càlida i, sota els peus,

sents tremolar el mosaic ballant amb ella.