SELECCIÓ
10 poemes en català i castellà per conèixer millor Joan Margarit
En aquesta selecció es poden apreciar bona part dels temes del poeta: el pes del passat, la grisor d’una infància durant el franquisme, els paisatges expressius, la mort de la seva filla Joanna, el fet d’enfrontar-se a la vellesa i, finalment, el conflicte i la riquesa d’expressar-se en dues llengües.

zentauroepp40801778 barcelona 03 11 2017 el poeta joan margarit presenta un nue171103135624 /
Autoretrat

De la guerra quedava el capot vell
d’un desertor al meu llit. De nit sentia
el tacte adust d’uns anys que no van ser
els més feliços de la meva vida.
Malgrat tot, el passat acaba sent
fraternitat de llops, melancolia
per un paisatge falsejat pel temps.
Queda l’amor –no la filosofia,
que és com una òpera– i, sobretot,
res de poeta maleït: tinc por,
però me’n surto sense idealisme.
A vegades, les llàgrimes rellisquen
darrere el vidre fosc de les ulleres.
La vida és un capot de desertor.
Autorretrato con mar

Aquel niño callado. Juega solo.
Permanece detrás de estos ojos de viejo,
resiste la embestida brutal del mediodía
oyendo los confusos versículos del mar
y el grito de los cuerpos desnudos y oxidados
al entrar en las aguas transparentes y frías
de la playa de piedras. Avergonzado, corre
de un escondite a otro de los cuentos.
Duerme dentro de mí, desvalida criatura:
duerme dentro de mí, una noche de reyes,
donde en silencio vuelan las escobas
y los lobos dejaron sus huellas en la nieve.
Afuera brilla un cielo lleno de albaricoques,
y el mar azul oscuro de ciruelas
se deshace en los negros cuchillos de las rocas.
El verano de alcohol frío en los ojos
me hace sentir mi vida como la pulpa oscura
y dorada de un fruto que se pudre
alrededor del hueso del recuerdo.
Dentro de mí ocúltate, desvalida criatura.
Dentro de mí protégete de la cruel claridad.
Recita la leyenda que habla del niño gris
y de la miserable bicicleta
montada por el triste ciclista del suburbio.
Te busca y está cerca. Pedalea hacia aquí.
Pare i filla

Davant dels finestrals oberts al pati
ell s’adormia a la butaca,
vora el sofà on ella reposava.
El rostre de la noia, endurit per la morfina,
s’havia anat deixant el seu somriure
en les fotografies.
En fer-se fosc, la duia al pis de dalt,
tancava els porticons i la posava al llit.
Davant del sofà buit ell s’adonava
que no li quedarien prou records.
Que mai no quedarien prou records
per simular la vida.
La espera

Te están echando en falta tantas cosas.
Así llenan los días
instantes hechos de esperar tus manos,
de echar de menos tus pequeñas manos,
que cogieron las mías tantas veces.
Hemos de acostumbramos a tu ausencia.
Ya ha pasado un verano sin tus ojos
y el mar también habrá de acostumbrarse.
Tu calle, aún durante mucho tiempo,
esperará, delante de tu puerta,
con paciencia, tus pasos.
No se cansará nunca de esperar:
nadie sabe esperar como una calle.
Y a mí me colma esta voluntad
de que me toques y de que me mires,
de que me digas qué hago con mi vida,
mientras los días van, con lluvia o cielo azul,
organizando ya la soledad.
Platja dels morts (Colera)

“Tus ojos me recuerdan las noches de verano”
Antonio Machado
Quan Portbou no tenia cementiri,
els duien amb la barca fins aquí.
Com les ruïnes d’una antiga església
és la platja de còdols en la nit,
tan fosca que s’hi veuen les estrelles
com les espurnes d’una soldadura.
En la remor de veus de les onades
ens ha quedat la teva mort, senzilla
com la mort d’un ocell o d’una flor.
Em recorda els teus ulls la nit d’estiu.
Libertad

Es la razón de nuestra vida,
dijimos, estudiantes soñadores.
La razón de los viejos, matizamos ahora,
su única y escéptica esperanza.
La libertad es un extraño viaje.
Son las plazas de toros con las sillas
sobre la arena en las primeras elecciones.
Es el peligro que, de madrugada,
nos acecha en el metro,
son los periódicos al fin de la jornada.
La libertad es hacer el amor en los parques.
Es el alba de un día de huelga general.
Es morir libre. Son las guerras médicas.
Las palabras República y Civil.
Un rey saliendo en tren hacia el exilio.
La libertad es una librería.
Ir indocumentado.
Las canciones prohibidas.
Una forma de amor, la libertad.
Un poble

La mare era mestra.
Vivíem tots dos sols.
No teníem ni vàter.
Damunt la casa, les estrelles
jugant als ulls d’un nen
que seu a un orinal a fora al pati.
Humiliada i espantada.
Al migdia s’havia de tancar
a dintre de l’escola per fugir
del setge d’aquell vil
alcalde falangista de Rubí.
Vaig ser un arbust d’hivern en un racó
dels grans ulls grisos de la meva mare.
Nada enaltece a un viejo

Nada enaltece a un viejo
Ni esta violencia con la que deseo
tener razón.
Ni tampoco creer que la felicidad
tiene una relación sutil con la mentira.
Ni ser tan sucio
de corazón como los míos,
a pesar de que a ellos los ensució la guerra.
Mi paz debe ser una paz falsa.
Tampoco no abjurar de la lujuria
ni de la vanidad.
¿Como podemos ser vanidosos los viejos?
Esta es la derrota.
Un campo de batalla en el que estoy tirado.
Me rodean los muertos. Oscurece.
Puedo oír a lo lejos voces jóvenes
celebrando lo que hoy,
para ellos, aún es la victoria.
De senectute

L’amor dels joves
no té en compte l’oblit.
Mana el futur, encara que llueix
només com un bassal en el fons del cervell.
El dolor posa ordre, sona com un avís:
és la botzina del remolcador
que ens arrossega fins a fora port.
Es paga car l’intent de destruir el dolor
perquè l’amor també és allí.
La intel·ligència és salvar-ho tot.
Que els nostres ulls llueixin, vigilants,
la seva esplèndida inutilitat.
Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.
Dignidad

Si la desesperanza
tiene el poder de una certeza lógica,
y la envidia un horario tan secreto
como un tren militar,
estamos ya perdidos.
Me ahoga el castellano, aunque nunca lo odié.
Él no tiene la culpa de su fuerza
y menos todavía de mi debilidad.
El ayer fue una lengua bien trabada
para pensar, pactar, soñar,
que no habla nadie ya: un subconsciente
de pérdida y codicia
donde suenan bellísimas canciones.
El presente es la lengua de las calles,
maltratada y espuria, que se agarra
como hiedra a las ruinas de la historia.
La lengua en la que escribo.
También es una lengua bien trabada
para pensar, pactar. Para soñar.
Y las viejas canciones
se salvarán.
Selección: Elena Hevia
- Novetat Cercle blau a Whatsapp de Meta AI: com treure'l del telèfon
- Al Parlament Una diputada de Junts: «La infermera del CAP em va dir que si fos immigrant em donarien cita avui mateix»
- Sis hores d’‘oblit’ El Govern va dubtar de Renfe i va demanar a un alcalde que comprovés si hi havia un tren de Rodalies amb passatgers abandonat a Sant Miquel de Fluvià
- Previsió meteorològica Tornen les pluges a Catalunya: l’avís del Meteocat
- REIAL MADRID: La UEFA sanciona Mbappé i Rüdiger pels seus gestos desafiadors, però jugaran contra l’Arsenal
- Educació El pediatre Carlos González explica com fer que els fills llegeixin: "La insistència, de vegades..."
- Alcalde al rescat de viatgers
- Una Espanya decidida es reivindica i amarga Portugal (2-4)
- Espanya acull l’equip veneçolà que dimarts va demanar asil a BCN
- Sanitat tira endavant el seu pla de salut mental amb el suport del PP