Crítica ‘Les estructures elementals de la narrativa’: amb el ‘Papitu’ i a triomfar

Albert Sánchez Piñol —’La pell freda’, ‘Pandora al Congo’, ‘Victus’...– s’ha decidit a aclarir la seva visió de la narrativa forjada per la seva formació d’antropòleg, i ha analitzat els mecanismes que s’activen a l’hora d’explicar una història de manera eficient i entretinguda. ’Les estructures elementals de la narrativa’ té per objectiu revelar els trucs narratius (que a ell cap escriptor va saber explicar-li) i ajudar així els escriptors novells —i no tan novells, però que treballen de manera intuïtiva— a construir els seus relats. També es dirigeix als lectors-espectadors, perquè disfrutin detectant el «factor desencadenant», els «girs narratius» o els decisius ‘midpoints’ davant el llibre o la pantalla. Aquesta estructura, àlies el ‘Papitu’, és infal·lible (insisteix l’autor) i es basa en els tres actes de la poètica aristotèlica desenvolupats segons les tècniques per escriure guions. Segons Sánchez Piñol, és una estructura immanent que configura l’«homo narrativus». L’autor adverteix: el ‘Papitu’ és un «mapa», però el recorregut és cosa de cada escriptor.

Amb el to hilarant propi de Sánchez Piñol, l’assaig és en si mateix un bon relat, ple de comentaris i anècdotes, interpel·lacions al lector i anàlisis pràctiques de llibres, còmics i pel·lícules. Després conté algunes afirmacions qüestionables que a més d’un posaran els pèls de punta, com per exemple que tota la literatura experimental és fallida. O bé que la font imaginativa de tota narració es redueix a dos mecanismes: el xamànic («algú va») i el mediúmnic («algú ve»), de manera que totes les històries universals (Astèrix, el Capitán Trueno, King-Kong, els exemples són seus) responen a aquestes dues categories. «En el fons és còmicament simple», afirma.