Crítica de ‘Llévame a casa’: Pàtria veritable

+

Jesús Carrasco va sortir de l’anonimat el 2013 amb una novel·la afortunada, ‘Intemperie’, que va contribuir a posar de moda la ficció neorural amb un còctel de violència aspra i lirisme auster sobre la plantilla d’un ‘western’ trasplantat a un escenari vague de postguerra. La reelaboració precisa d’estructures consagrades, la conducció fèrria de la trama i el cisellat de la prosa van justificar l’aplaudiment unànime de la crítica, una cosa que no es va repetir amb la ‘La tierra que pisamos’ (2016). Potser perquè la combinació de distopia, ruralisme i al·legoria no acabava d’emulsionar-se de manera convincent. L’Espanya que servia d’escenari, ocupada per l’exèrcit de l’Imperi al qual havia sigut annexionada, quedava lluny de la dels seus lectors. Com si l’escriptor hagués necessitat corregir aquesta llunyania, aquesta tercera novel·la busca el seu ancoratge en un aquí i ara profusament reconeixible: un poble de Toledo el 2010 i una família que podria ser, sota la màscara i esmenes de la imaginació, la del mateix escriptor. La de qualsevol.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Perquè Carrasco ha deixat enrere el pastitx i el ‘crossover’ de gèneres per enfrontar-se a una història arrelada en una quotidianitat tan immediata com inexorable i dolorosa: la malaltia i mort dels progenitors quan els fills tenen la seva pròpia vida lluny ja de la llar familiar, el de la seva pàtria o casa veritable (a la qual al·ludeix el títol). Amb els personatges justos, Carrasco configura una trama sòlida i concentrada: El Juan torna des d’Edimburg al poble manxec de Cruces per assistir a l’enterrament del seu pare, on la seva germana Isabel, que viu a Barcelona, li retreu la seva desatenció i indiferència pels avis. El que activa la peripècia és la notícia que la mare pateix Alzheimer i és el Juan qui se n’ha d’ocupar, ja que la Isabel ha de traslladar-se als Estats Units per imperatiu professional. Aquesta bomba esclata a càmera lenta en la ment del Juan, que amb dificultat ha assimilat el canvi radical que s’acosta en la seva vida, en la qual retroba l’amic remot, Fermín, i el Germán, la mà dreta del seu pare a la fusteria.

 Amb serena credibilitat, el relat avança alimentat de les minúcies gegants del dia a dia, de la tristesa sense èmfasi del deteriorament de la mare, de l’assumpció de mala gana d’una responsabilitat filial que el Juan no té més remei per acceptar. Aquest és un procés que culmina en una fractura íntima amb alguna cosa de catarsi i de rendició. Al Juan no l’havien ensinistrat en l’amor ni en l’afecte, sentiments que en les famílies pobres circulaven en nivells freàtics perquè l’important eren els fets (el jornal, el plat a la taula, acudir a l’escola, visitar el metge). La seva matussera gestió de les emocions i el seu egoisme immadur contrasta amb el projecte de la Isabel, una superwoman com tantes que porta endavant la seva brillant carrera de científica, el seu matrimoni amb l’Andreu, la seva doble maternitat i la cura dels seus pares. D’aquesta indigència l’arrenca la seva mare amb el seu desemparament i el seu desig de tornar a casa, la de la seva infantesa remota, quan ell no existia, una infantesa cada vegada més resplendent en una memòria que fosqueja. Carrasco porta tenses les brides del seu estil per frenar preciosismes i no desbocar la tendresa ni la melancolia ni l’angoixa davant l’irreversible, però aquesta mateixa tensió és la que enalteix la seva escriptura, la lliura de xantatges sentimentals i eleva la seva novel·la a les altures on es mouen les obres d’art.