Perifèrics i consumibles
‘Literatura’ i altres contes feliços
Llegeixo la novel·la de Daniel Remón i recordo la Celia, la mestra, llegint als seus alumnes. Una veu infantil, acabada la lectura, li diu molt baixet: «Un altre conte, profe, sisplau».
La Celia és mestra en un poble de Palència. Per la seva experiència amb els contes llegits a classe, sap que la lectura compartida és el moment més profund, durador i gratificant dels que es viuen a l’aula. L’atenció, el recolliment, la projecció imaginativa, la vivència psíquica i física són tals que «podria dir-se que és una experiència total», em diu. Penso en els contes i en el seu poder tot just acabada la lectura de ‘Literatura’, la novel·la de Daniel Remón, que resulta ser una subtil, emocionant i efectiva amalgama de conte tradicional, ficció pura, autoficció, metaficció i la resta de variants que han generat el jo, l’això, el superjò i el ‘Pocoyo’ quan han topat de cara amb la realitat a través de múltiples tècniques i formes narratives, barrejades i agitades com en una bona telenovel·la, com a la vida mateixa, que tant molesten els 007 de la correcció literària amb llicència per matar (tot i que sigui de mentida).
El nen Teo –tots dos‒ marca l’escaleta del seu conte. Li entrega al narrador ‒el real, l’implícit, aquest, aquell i l’altre‒ els fils amb què ha d’ordir la trama i els seus nivells de lectura: la realitat i la fantasia, l’aventura i el tresor inversemblant, el quotidià i l’exòtic, els llocs coneguts (=la família) i aquells ignots que apareixen als mapes amb la llegenda «Aquí hi ha dracs» (¿o caimans?). De fons, la insidiosa banda sonora del contagi, la malaltia, la mort; els compassos del confinament i del temor; la partitura de l’incomprensible amb restes de ‘brownie’ casolà. Les finestres obertes em permeten sentir altres músiques amb ficcions que fan viure i que es fan realitat: ‘Cuéntame un cuento’, de Celtas Cortos; ‘La primera mentira’ de Silvio Rodríguez. Remón es converteix en Xahrazad: sap que viurem eternament en les històries, gràcies a les històries, contra la història (la individual, la dels pares morts, la de la infància perduda).
Daniel Remón és plagiarista i parent llunyà del mític porter del Reial Madrid de la meva infància. I parent pròxim de Propp (amb les seves funcions i les seves esferes de personatges) i de Campbell (amb el seu heroi de les mil cares). Llegeixo ‘Literatura’ i recordo del poeta León Felipe, que sabia tots els contes, de Cifu i d’un rei que va posar les seves tres filles en tres càntirs, de Xahrazad mantenint el fil narratiu que ens uneix i ens deslliura de la por, de Silvio, que volia una princesa convertida en un drac. De la Celia, la mestra, llegint als seus alumnes. Una veu infantil, acabada la lectura, li diu molt baixet: «Un altre conte, profe, sisplau».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
